El senyor Grau

Aquest article es podria titular ‘El senyor Grau, mon pare, els dimonis del periodisme i el teatre i jo’ però seria massa llarg i faria que pengés una tira sota cada exemplar del diari, cosa rara, cara d’imprimir i que aniria contra les normes del citat periodisme. Ara que seria el que s’adiria més al títol de l’espectacle que l’Oriol Grau representa a la Sala Trono – Teatre El Magatzem de Tarragona i que encara podeu veure aquest divendres, dissabte i diumenge.

La comèdia, en què l’Oriol actua al costat de l’intèrpret, de música i text, Roger Conesa es titula ‘La mare, el dimoni i jo’ i repassa els inicis de l’actor i director tarragoní, i el paper que va tenir en aquesta incipient carrera la mare de l’artista. No faré espòiler ni res, ja l’anireu a veure al teatre, però només vull dir que si llegiu ara aquest article, i tots els que he escrit en 45 anys de carrera meva, és per culpa del pare de l’artista. O ‘gràcies a’, vosaltres decidiu.

El senyor Grau, que li diem a casa, és una persona important en la vida de l’Oriol i en la meva. Amic de mon pare, que li comprava material elèctric a l’empresa Dieléctro, Vivó, Vidal i Balasch, si no m’erro, a la plaça dels Infants, si no em torno a errar, va ser el que li va recomanar al meu pare que em deixés estudiar periodisme i em va ajudar a aprendre català, perquè em va regalar una subscripció al mític Cavall Fort. Ja ho sabeu, doncs, les possibles queixes les heu d’adreçar al Salvador Grau Calvo, un gran homenot de Tarragona, per dir-ho en paraules del prosista empordanès. Potser el meu pare s’hauria estimat més que n’hagués dedicat al teatre, com l’Oriol o com a ell, que me’n va encomanar el dimoni, li hauria agradat fer.