Sant Cavall

M’omple de joia que la meva columna caigui just el dia de Sant Jordi. Com a la majoria de gent em fa feliç aquest Nadal de primavera ple de llibres, roses i gernacions. Però confesso que tinc una relació peculiar amb aquesta diada, si se’m permet l’heretgia. 

Soc un escriptor que no sol ser rere les parades, perquè escric coses, com ara obres de teatre, articles i llibres de divulgació, que no solen ser protagonistes aquest dia. A més, la meva dona és més de rosers vius, que esclaten en vermell aquests dies d’abril, que no de roses tallades i que es marceixen. Més de plantes amb vida que no de natures mortes.

D’altra banda jo hauria de ser més del drac, el dolent de la pel·lícula. És el paper que vaig fer un Sant Jordi a la desapareguda emissora que es deia Catalunya Cultura, el déu Mercuri de la ràdio la tingui a la seva glòria. Potser va ser el mateix any que un colom se’m va cagar a la jaqueta, en ple passeig de Gràcia de Barcelona, quan anava a fer un directe per al programa del Grasset El món s’acaba, de Catalunya Ràdio. Al colom, símbol de la pau, no li devia agradar que interpretés un símbol de la guerra i del mal com és el drac de veu ronca.

Si és per símbols, i si la princesa ho és de l’amor, jo soc més del pobre cavall, un autèntic sant, que per a mi simbolitza la gent corrent, que sense deixar de treballar s’agafa una estona per sortir als carrers plens de gentada, carregar-se de llibres i roses i tirar endavant una tradició bonica, que no hauria de ser flor d’un dia.

Avui no acabaré citant els trens de mercaderies per la costa, ni que anessin carregats de llibres, que també n’hi ha de perillosos. Però l’amenaça dels llibres va contra el drac i la dels trens, contra el pobre cavall. Bon Sant Jordi tingueu!