Per què el Nàstic no és el Girona?

En una conferència, fa anys, vaig sentir dir un professor de la URV que Tarragona no podia tenir un equip de futbol a primera divisió. Masculina, perquè no havia esclatat el futbol femení. Comencem malament, vaig pensar, ja hi som amb els complexos de sempre. Inexactes, a més, perquè el Nàstic ja ha estat a primera. Però el que volia dir el bon senyor és que la ciutat no té prou múscul econòmic per mantenir-s’hi.

No soc dels que pensen que tenir un Corte Inglés i un equip de futbol a la màxima categoria et converteixin en una ciutat capital d’aquest estat del qual vull independitzar-me. I menys ara que, si s’imposa l’invent de la Superlliga europea, les lligues nacionales potser acabaran sent una mena de segona divisió. Tampoc no em crec els llibres d’autoajuda que asseguren que pots aconseguir tot el que et proposis.

Tots tenim la «nostra realitat», que diria Xavi, l’aviat exentrenador del Barça. Però tampoc soc partidari de llençar la lliga abans de jugar-la, per usar la metàfora adient. Mireu el Girona. Un club amb una història difícil, amb més alts i baixos que el Nàstic. I per què ha arribat al lideratge? Pels calers del City Football Group, sí, i pel lligam amb el Manchester City tot i que només hi juguen un parell de jugadors cedits pel club anglès. I per Michel, entrenador amb estrella. Però també per gosadia, essència i suport de Girona ciutat i la seva àrea metropolitana. I no està escrit que cap d’aquestes coses siguin impossibles d’assolir a Tarragona. Ei, si voleu!