Quedar-se sols

Hi ha cuiners que m’han dit que els restaurants es moren. Que és un model caduc, d’obsolescència programada, destinat a una minoria selecta i envellida. Que la majoria de la població ja no s’ho pot permetre o, pitjor encara, que ja han perdut la cultura de sortir a menjar fora, entaulant-se, i només saben passar per la secció de plats preparats del Mercadona. No diré noms, però l’altre dia em vaig trobar una coneguda parella de restauradors al mercat de Tarragona, asseguts fent un cafè i meravellant-se que una parada de menjar fet per emportar hi despatxessin una dotzena de treballadors. Ja ens hi podem trencar les banyes, em van dir, que amb aquest pas haurem de tancar la barraca. També parlo amb gent de l’ofici que em diu que no li surten els números i que només tenen ganes de plegar i dedicar-se a alguna feina menys esclava i més agraïda. Però mentre aquest rum-rum s’estén i es fa cada vegada més persistent, aquest cap de setmana ens ha desembarcat tot el transatlàntic de la gastronomia espanyola, amb motiu del lliurament dels Sols Repsol. Dissabte vam poder veure els germans Adrià fent el vermut a Reus i colonitzant-nos a base del cony de moda aquest de les gildas. I ahir al migdia es van reunir, a l’amfiteatre de Tarragona, previ a la gala de lluïment, tots els xefs d’Espanya amb tres Sols, que no semblaven ni de bon tros gaire amoïnats, endrapant i bevent amb efusió (algun amb massa efusió i tot). Vaig parlar una estona amb alguns, com amb el meu heroi d’Ulldecona Jeroni Castell o amb Joan Roca i, segons diuen, treballen, obren restaurants nous i tot els va de puta mare. Algun dels dos bàndols m’enganya. O bé no em parlen del mateix negoci.