Mestralada al cementiri

Potser no és el millor lloc per fer aquestes confessions íntimes, però m’agraden molt els enterraments. I m’agraden molt, no ho dic per xovinisme, al cementiri de Reus; amb el Peret de la Dalla donant-te la benvinguda, amb aquell ambient entre popular i il·lustre, amb avingudes amples però acollidores, tot ni massa gran ni massa petit, i aquell ventet salubre que sempre xiula entre els xiprers i evita que a les ossamentes els surti verdet. Em faria força gràcia que m’hi colguessin, però suposo que ja no hi deu haver lloc: com sembla que ens hem posat tots d’acord, som massa gent i això pressiona els serveis públics dels vius, però també els dels morts.

És cert que n’hi ha que se’n van massa d’hora i d’altres que se’n van massa tard. Que n’hi ha que voldrien quedar-se una estona més i uns quants que arriben a un punt que respirar els fa nosa i ja en tenen prou. S’ha de respectar tothom. Qualsevol vida, per absurda que pugui haver arribat a ser, pren tot el seu ple sentit quan te’n vas a l’altre barri. En sec, t'adones de la rellevància única de cada persona, per molt insignificant que es pensés. Morir-se és un acte cultural elevadíssim, és la màxima expressió de la humanitat. I, inclús en una època en què tendim a espatllar-ho tot, degradar la dignitat d’un difunt és complicat. En això estem ben ensenyats. Fins ara. 

L’altre dia, en un sepeli, ens van tenir dues hores de rellotge palplantats, contemplant com una parella d’enterramorts posaven calç i totxanes al nínxol. No ho havia vist mai. L’actuació del manobre de cementiri sempre té un punt còmic, però després de vint minuts, fent-se fosc i aixecant-se el mestral, us asseguro que perd la gràcia. Si aquest és el futur de la funerària, més val que ens tirin a tots al mar.