Memòria del llengüet

Contra el que ens pugui fer pensar la degradació general del país i desficacis com el de la RENFE, hi ha coses que en aquest país no només no empitjoren dramàticament sinó que inclús milloren. I jo, que voleu que us hi digui, estic en un punt que m’estimo més obviar les primeres i concentrar-me en les últimes. El pa n’és un exemple palmari. Després d’una època llarga i fosquíssima, que ha anat des de la popularització de l’infame pa de benzinera a la desaparició de desenes de fleques tradicionals, el cert és que ara, potser per primer cop en la Història d’aquest producte essencial que ha marcat l’esdevenir d’Occident, tenim accés constant a pans excepcionals a preu raonable. 

Diria que els forns que han sobreviscut a la purga de la modernitat i la globalització n’han sortit reforçats. Me n’he adonat després d’una temporada de comprar pans de mig quilo al Forn Sistaré de Reus, emparats per la IGP Pa de Pagès Català. És un pa sense defectes, però el que més sorprèn és la regularitat, gairebé insòlita en un producte artesanal. Aprofito una trobada fortuïta per donar l’enhorabona per la feina ben feta a un dels responsables, el Xavier Pàmies Sistaré, i em correspon, de torna, amb un llengüet, que devoro a queixalades. Potser feia trenta anys que no me’n fotia cap, perquè al capdavall, el llengüet sempre ha sigut el ‘pa de la canalla’. 

Els doblecs característics, la crosta fina i la molla blanca i tendra tenen un poder evocador que ni dos quilos de magdalenes de Proust. Aviat tornaran a engegar la campanya del llengüet/llonguet solidari i, sense que serveixi de precedent, us animo a participar-hi. Us transportarà a una època en què els trens tampoc funcionaven, però érem més feliços.