El país del fricandó

No s’ha de perdre mai l’oportunitat de fer-se autobombo. D’aquí un parell de setmanes es publica la meva nova novel·la, una simpàtica sàtira que es diu ‘Fricandonation’ i, assabentats de la bona nova des de la secció gastronòmica del CERAP de Riudoms, em conviden a fer de jurat del concurs de fricandó que fan cada any pels volts de Sant Sebastià. Agraït i honorat. No se sap ben bé per què, els riudomencs van votar aquest plat com el més significatiu del poble i, des de llavors, ho celebren amb un certamen popular. El fricandó no és, naturalment, una elaboració exclusiva de Riudoms ni del Camp. És un plat identitari de tot el país que té la virtut de condensar algun dels trets distintius de la cuina catalana, com el sofregit, la picada i la nostra afició col·lectiva pels bolets. De fet, és un plat propi de la Catalunya urbana i, contra el que s’acostuma a dir, no és cap importació francesa. Com explica el mestre Pep Salsetes, a començaments del segle XVIII el franciscà Josep Orri ja documenta, des del convent de Reus, un “flicandó” que es distingeix del “fricandeau” francès i del “fricassé” occità (de la mateixa família, esclar) perquè els talls de carn s’enfarinen i es fregeixen, com encara fem avui dia. Fem el favor de no ser provincians, per una bandera comuna i genuïna que tenim i podem arborar. Dissabte a Riudoms vam poder tastar deu fricandons apreciables, però els millors —i els que vaig puntuar més alt— eren els menys originals i els que conservaven intacte el poder d’evocació gairebé únic del guisat que ja feia embogir Salvador Espriu i que commou qualsevol català amb un mínim de sensibilitat nacional. Mentre cuinem fricandó, no ens acabaran de rematar, tranquils.