Catània pi nui

Com sempre que puc, i com fa cada cop més gent, fujo de l’horterada hispànica del raïm de Cap d’Any. Vam veure que l’Etna estava en frenètica erupció i vam pensar que era un bon moment per anar-hi. Molt bonic, emblanquinat de neu (com el Camp ara) i ple de fum (com el Camp quan cremen les torxes de la Petroquímica), però cap més emoció produïda per eventuals vessaments de lava. Molt de soroll per res. Els catanesos, el poble que viu al sud del volcà, són una mica així: molt expansius, però inofensius. També és habitual, com fem tots, que als viatges compari amb lo nostro. La regió metropolitana de Catània és només un pèl més gran que la de Tarragona. 

Hi ha menys indústria, però una activitat portuària comparable. Compartim també un dialecte que s’extingeix i un ric patrimoni cultural i gastronòmic (de fet la cuina camptarragonina és millor i més complexa, però no sabem vendre tan bé la coca amb recapte, el romesco i la samfaina com la pinsa, les arancine i la caponata). I estem en un punt en què el turisme es veu com una amenaça, però encara és sostenible, no com a altres llocs. La gran diferència, com sempre que voltes pel món, és d’orgull de pertinença i d’autopercepció. 

El cantant Mario Biondi, famós a tot Itàlia, surt per la RAI reivindicant-se com a fill de Catània i del País de l’Etna. I pels carrers de la ciutat hi ha neons amb versos de cançons de Franco Battiato, un altre catanès il·lustre, que és com si a la Rambla Nova hi pengéssim lletres de Lluís Gavaldà. El dia que entenguem la nostra singularitat, veurem que no tenim res a envejar a cap poble de la Mediterrània. Un dia que probablement no arribarà.