El pobre Rovira i Virgili

Topo, en la sempre capriciosa política informativa de l’Algorisme, amb un reportatge hagiogràfic del Diari Digital de la URV, «Un referent polifacètic», dedicat al personatge que dona nom a la universitat provincial, el polític i periodista tarragoní Antoni Rovira i Virgili. 

Me’n sobta, sobretot perquè en àmbits universitaris estan obsessionats amb les citacions i la guerra contra la producció artificial de textos, que el reportatge no estigui signat per ningú. Si publiques un article sense firmar és que és un publireportatge, suposo que aquesta noció periodística bàsica la deuen ensenyar a les seves Facultats. 

També sorprèn que el text estigui farcit de ‘posar en valor’, ‘polièdrics’ o ‘territori’, entre altres execrables paraules emblemàtiques del neollenguatge políticament correcte —els flòstics, que sempre diu Antoni Ferrando—, que són marcadors bastant fiables de no saber escriure.

Però el que xoca més és la justificació d’haver triat Rovira i Virgili com a mascaró de proa de l’Acadèmia regional: «calia buscar un nom a l’alçada (sic) del que havia de representar la institució, sobretot després que es desestimés qualsevol referència territorial per evitar greuges». 

En realitat, el que s’amaga aquí és que no hi va haver collons de batejar-la com a Universitat de Tarragona pel que dirien els de Reus o Universitat Antoni Gaudí pel que dirien els de Tarragona. Eren les úniques opcions dignes. Carod-Rovira afirma de Rovira i Virgili que «com a escriptor, sobretot com a prosista, és un dels grans al costat d’un Sagarra, d’un Ruyra i d’un Pla», però això no es pot qualificar d’altra manera que de flipada.

Potser no he llegit prou la prosa del literat tarragoní, però sí la poesia completa que va editar deliciosament Obrador Edèndum. No passa de mediocre. Com mediocre va ser la decisió de donar-li una universitat a aquest pobre home.