Tenir les eines, tenir les mans

A hores d’ara ja tots devem tenir clar que la notícia (i l’esperança) d’enguany és saber que es pot robar el Louvre amb una radial. D’un quant temps ençà hi ha un corrent subterrani d’opinió i capteniment col·lectiu que ja apunta en aquest sentit. Sembla que tots hem admès l’error, hem entès que en el món virtual on ens havíem de guanyar les garrofes no hi tenim res a pelar i ens hem adonat que l’únic que podrem monetitzar és el que sapiguem fer amb les mans. Totes les merdes que tinguin a veure amb el pensament, les idees i la cultura ja no tindrà cap valor afegit. L’enemic és l’Algoritme, tota pantalla una agressió totalitària i cada bit un pessic de deshumanització. Ja fa una temporada llarga que, empès per aquesta intuïció, no inverteixo en cap estri que es pugui connectar a internet. L’única tecnologia que m’interessa és la que tingui a veure amb el món del bricolatge.

A tal efecte, visito amb assiduïtat una coneguda cadena de supermercats alemanys representats per Arnold Schwarzenegger i compro eines per al futur. Tenen un sistema esplèndid mitjançant el qual, amb les mateixes bateries de quaranta ampers/hora permeten fornir-se amb una àmplia plèiade d’instruments realment útils per a la vida postmoderna, no com les tablets i les computadores on executar el VeriFactu. Ja tinc, entre d’altres, trepant, motoserra, martell percussor, polidora, desbrossadora i sobretot radial (amb discos de tall i desbast de 115 a 280 mil·límetres) que és, com s’acaba de demostrar a París, l’eina que et permet entrar amb garanties en aquesta nova era del caos i el campi-qui-pugui. L’altra cosa és que, quan arribi el moment de sortir al carrer equipats amb les millors armes de bricoheroes, quedi alguna cosa per saquejar en aquest país.