Doneu-me xampany

«Del sol quan passa més alt, i de raïm cuidat com cal, en fem el xampany Nadal». Aquesta és la inscripció que es pot llegir al rellotge de sol de la façana principal del mas de Can Nadal de la Boadella, a Torrelavit. Una finca documentada des del segle XVI i que embotella vi com a mínim des del 1943. Però a les Caves Nadal, pertanyent a una família aristocràtica de vitivinicultors al més pur estil ‘Nissaga de poder’, ja no hi fan ‘cava’, com en la majoria dels millors cellers del Penedès. La Denominació d’Origen Cava ha estat sempre un insult a la tradició vinícola nacional. Per diversos motius, essent el principal que una D.O. pugui acollir tant un vi escumós fet a Catalunya com un altre produït a Extremadura, a més de 1000 quilòmetres. És una forma demencial de colonialisme que ni els francesos han gosat aplicar.

Per sort, els cavistes assenyats s’hi van rebel·lar en contra i van crear el segell Corpinnat —una marca discutible, ja ho sé— per eludir aquesta llei de l’embut. A mi, però, el que em sorprèn i m’inquieta a parts iguals, és que l’any 2025 encara hi hagi gent que gosi corregir-ne d’altra amb el clàssic «no es diu xampany, es diu cava». No acabo d’entendre en quin món viuen, i que tinguin tan poc respecte per la seva pròpia llengua popular, que ha convingut històricament, amb naturalitat, en designar el nostre vi escumós amb una de les paraules més esclatants de l’idioma valencianocatalà: xampany. Digueu-la tres vegades seguides. És impossible que no se us ompli la boca d’alegria. Crec que és la mateixa gent que afirma que dir la paraula ‘mariconada’ és homofòbia i la paraula ‘subnormal’, capacitisme. Sort que la llengua és més forta i més autònoma que les persones que la parlen.