Tripa de polígon

Des que vaig deixar de treballar protegit pel noble conveni laboral de la metal·lúrgia i veig abandonar els germans del metall per la canallesca periodística, he abandonat també l’hàbit de freqüentar bars de polígon, matèria de la qual havia arribat a assolir cert grau d’expertesa prèmium. Cal dir que el nivell de la gastronomia poligonera tarragonina no ha estat mai per tirar coets. I que, durant la meva vida industrial, l’avorriment i la merda eren les constants més destacables d’aquests establiments puntals de l’economia regional. Però sempre hi ha hagut també llocs més que dignes per anar a fotre’s l’entrepà de cansalada i el carajillo indispensables per afrontar una dura jornada de soldadura.

Un d’aquests bars de capçalera és el bar El Gordo 2, a Riuclar. L’altre dia m’hi van convidar amablement per tastar una tripa amb romesco que es veu que ha guanyat premis nacionals i tot. Després de molts anys, doncs, vaig tornar al polígon. El bar, com sempre, estava ple d’aquell soroll que només pot fer un bar de treballadors a les nou del matí, però ara ja no s’hi veuen tantes granotes blaves com abans ni s’hi sent l’olor entranyable de rovell de màquina barrejada amb l’acidesa de la taladrina. Ara hi pugen jubilats, diletants i funcionaris de mans fines. 

T’asseuen a taula amb un «benvinguts a la catedral dels esmorzars» i et serveixen la tapa de callos en un plat de disseny —molt bonic— que simula la retícula de la tripa del bou. La tripa del Gordo és una bona tripa. Una recepta delicada i amorosida i, des d’un punt de vista estrictament culinari, no hi ha cap dubte del progrés estètic i, sobretot, higiènic. Però, ja em dispensareu l’atac injustificable de nostàlgia, els polígons ja no tenen el gust d’abans.