A la taula d’en Bernat

Tinc un pressentiment. Aquesta nova andanada discursiva a favor de l’àrea metropolitana tarragonina tampoc reeixirà. N’hi hauria prou amb constatar que, com que les coses s’estan fent igual de malament que sempre, els resultats seran els de sempre. Però tenim nous i sucosos indicis de què el tema va de mal borràs. Tradicionalment, la batalla de campanar entre Reus i Tarragona ha estat l’encarregada de garantir que el projecte no tiri endavant. Cap de les dues ciutats ha volgut donar mai el seu braç a tòrcer i, encara que les dinàmiques socials i econòmiques les condemnin a entendre’s, la veritat és que totes dues s’han estimat més continuar fent la guerra pel seu compte. També, i això és rellevant, perquè hi ha molt tinglados per protegir i si en poden sucar dos sempre és millor que un de sol.

Però a la traumàtica prospecció de la unitat territorial s’hi han afegit més recentment nous agents del caos. Les tres ciutats de la costa central (Cambrils, Salou i Vila-seca) han adquirit en temps moderns un poder comparable a les dues grans ciutats històriques del Camp. Entre totes tres, estan a punt de depassar ell llindar dels cent mil habitants (de manera oficial, si comptéssim més enllà dels empadronaments ja ho haurien fet) i, esclar, volen ser tractades amb respecte i que se les deixi seure a taula amb les mateixes condicions que els dos germans grans. Però des de Reus i, sobretot, des de Tarragona, només s’estan trobant amb la condescendència de sempre. N’és un exemple flagrant les reaccions a l’estació intermodal de Vila-seca i la contraproposta tarragonina de l’Horta Gran. No tinc ni idea de quina és la millor opció, però sí que tinc clar que els arguments neocentralistes de la capital i la seva intenció de fer valdre la llei de l’embut no són cap bon presagi.