Baixances

La notícia que més m’ha cridat l’atenció d’aquest estiu no ha passat a Tarragona, però hi hauria pogut passar. A través del canal de vídeos satírics Esquetxes, em vaig assabentar que durant la festa major de Sant Roc a Malgrat de Mar, al Maresme, 50 dels 52 policies locals estaven de baixa.

Estirant una mica del fil, també he sabut que al darrere hi havia una mena de mecanisme de pressió per negociar un nou conveni laboral i que, ara ve la sorpresa, entre el sector dels xupòpters del funcionariat això ja té un nom: en diuen ‘baixances’ i és un segon (o tercer) període vacacional que es pren pels seus collons morenos un gran percentatge dels treballadors públics, aprofitant la laxitud del sistema de baixes mèdiques i que, com diu la dita, qui no té un all té una ceba.

No em ve de gust convertir la primera columna del curs en una andanada populista, i tinc moltes ganes d’escriure que això és una situació excepcional i que la majoria de treballadors de l’Administració són íntegres i compromesos amb la funció pública. 

I és així, però alhora tots sabem que si agafem qualsevol plantilla d’ajuntament, consell comarcal o empresa pública hi trobarem un fix de gent, posa-hi entre el 10% i el 25%, que sempre està de baixa. Des del punt de vista del pencaire, ja entenc que ara tothom vol treballar per la casa gran i que és molt llaminera aquesta possibilitat d’abstenir-se d’anar a la feina. 

Acollint-se unilateralment a l’article 26 que, segons La Trinca (també maresmencs), faculta que «en un cas de compromís, el Califa pot si cal refregar-se l’engonal i passar-se pels dallonses totes les lleis del país». Però diria que ha arribat el moment que els que en teoria governen hi posin una mica de fre, per vergonya torera. Llàstima que molts d’aquests que manen també estan de baixa.