Boicot a l’hotel del Pòsit

L’any 2005, quan es va enderrocar el Pòsit, feia només un any que era veí de Cambrils, però ja era prou granadet per entendre la seva rellevància simbòlica. La llotja era el cor del barri mariner, la referència d’un mode de vida i dels orígens d’un port de pescadors que encabat tots correm a reivindicar. Potser no tenia valor arquitectònic, però això és una visió molt simplista de les coses: hi ha edificis que són emblemes populars al marge de si mereixen o no entrar a la Història de l’Art, i aquest patrimoni comunitari té tant o més valor que el purament material. Segurament més. Tant li fot. De la nit al dia algú va decidir que s’havia d’enderrocar. Primer hi van fer un pàrquing i ara, després d’haver compromès l’urbanisme municipal durant vint anys, s’està a punt d’inaugurar, al seu lloc, un hotel per a turistes que hi escau com si un Cristo dugues pistoles.

L’altre dia van estrenar al cinema Rambla un documental sobre l’enderroc. Es diu Abans que s’ensorri i l’han fet Marina Carrión i Maria Borràs. Segons informa la Revista Cambrils, és un festival de laments i de ràbia. La constatació d’una ferida encara oberta. Inclús Àngel Pérez, que aleshores duia el restaurant, explica que van ser desallotjats per la policia a mig servei. No hi va haver marge per a negociar ni cap institució va fer res per protegir el Pòsit. Ni l’Ajuntament, llavors encapçalat pel socialista Benaiges, ni la Diputació de Tarragona, que presidia el convergent Aregio. A mi m’hauria fet il·lusió que, en comptes d’un documental cofoi sobre la memòria històrica i una presentació de gent somrient, inclòs l’alcalde Klein, s’hagués impulsat una demanda col·lectiva contra els responsables polítics, per negligència, i una investigació sobre qui es va omplir les butxaques. Però jo, com us deia, no sóc més que un cambrilenc empeltat. Bon estiu, malgrat tot.