Amor gimnàstic

No m’agrada el futbol. I no perquè no sigui un mestretites elitista aliè a l’esport. Tots els deports (que són, com diu el meu amic Vidal Ribera, només els que es practiquen amb boles i pilotes) m’interessen. Però l’atenció que rep el futbolisme, la corrupció que genera i l’espai mediàtic que roba a la resta em sembla un excés que em revolta. Naturalment, aquesta esquírria té una excepció: el futbol no professional conserva unes virtuts socials i identitàries innegables. Així que potser hauria de ser motiu d’alegria que el Nàstic, per tercer cop en quatre d’anys, s’hagi quedat al llindar de traspassar les portes de la professionalitat i pujar a segona.

Però no sóc tan insensible i em va saber greu veure tants centenars de cares llargues al Parc del Francolí. Sé que mantenir-se estancat a la categoria Primera RFEF és una bastonada econòmica i esportiva. I entenc que un equip situat a les lligues superiors és important per la projecció regional. I si no, mireu el Girona. Ara bé, profetitzo que el club no farà aquest pas endavant fins que no assumim tots plegats precisament això, que el Nàstic no ha de ser només l’equip de la ciutat, sinó de tot el Camp de Tarragona. Sense aquesta força conjunta no anirem enlloc i, de fet, l’èxit interromput de l’ascens del 2006 ja anava per aquí. Està demostrat que les guerres de campanar —i no vull tornar a treure el lamentable episodi de l’estació de l’AVE— escapcen qualsevol projecte ambiciós que tinguem. Així que, per favor, una mica de generositat i amplitud de mires. Des de Tarragona, però també des de Reus. Com diu Quimi Portet en una cançó: «Amor gimnàstic, per a tu i per a mi…, però abans de tot hauríem d’existir».