En guerra contra els dofins

Un plat de seitó fregit i una amanida és un sopar popular i característic dels tarragonins de costa a començaments d’estiu. O hauríem de dir ‘era un sopar’, perquè cada cop costa més trobar seitó amb assiduïtat i el preu comença a no ser gaire popular. 

A mi ja em poden dir que el gasoil i la pressió de les vedes encareixen el producte, que em resisteixo a assumir que un quilo de seitó costi més de deu euros. El resultat és que el peix blau tarragoní, una marca qualificada de la qual n’havíem fet bandera fins a reclamar una IGP, ja no arriba a les taules quotidianes dels tarragonins com el que hauria de ser: alimentació bàsica.

M’amoïna molt, i de tant en tant pregunto a gent que en sap (pescadors, biòlegs marins) què cony està passant, però no n’he tret mai l’aigua clara. Tots coincideixen en què l’escalfament del mar afecta, però també que la salubritat del medi marítim està millorant. 

Alguns, amb la boca petita, assenyalen a una coneguda empresa tonyinaire que acapara quotes de pesca. La tonyina és una bèstia voraç i només uns quants en poden capturar legalment. Però enguany ja hem identificat els culpables: els dofins. Entre abril i maig, els diaris digitals es van omplir de notícies amb albiraments de nombroses manades a les nostres costes. Ens feia gràcia. Els dofins agraden a tothom. 

Fins que rebenten les xarxes i se’ns foten el seitó. La Generalitat ja ha admès que hi ha una sobrepoblació de dofins entre l’Ametlla i Torredembarra i ha hagut d’engegar el pla Bycath per compensar els pescadors. «Són molt intel·ligents i no cauen als paranys. Aquí s’hi troben bé», diuen. La intel·ligència sempre és un problema. I ara tenim una altra colònia d’expats per combatre.