El tren de la còlera

Fa dies que no parlem de trens, però això no vol dir que la cosa estigui massa millor, encara que les obres del túnel de Berà s’hagin acabat respectant els terminis. La setmana passada, aturat a l’estació del Garraf, vaig recordar que quan pujava a estudiar a Barcelona fa gairebé trenta anys el trajecte (des de Salou, estació que ja no existeix) durava sempre entre una hora i quaranta i una hora i cinquanta minuts. 

Ara, des de Vila-seca, la broma no em surt mai per menys de dues hores. I això quan no hi ha incidències més enllà dels molestos i sistemàtics retards. És curiós, perquè hem estat educats en la creença que el progrés és lineal i que sempre anem endavant. Però les evidències empíriques ens mostren que el món, amb trens o sense, també sap (i vol) anar enrere.

Tinc el consol que no només ens passa naltros. Fa uns dies vaig passar per l’Alta Viena (Nauta Vinhana, en occità), un departament comparable en població al Camp de Tarragona, i em va caure a les mans un exemplar de Le Populaire du Centre, que deu ser com el seu Diari Més. 

A la portada un titular cridaner «Les voies de la colère», cridant el poble vienès a la revolució. I a dins un dossier de gent emprenyadíssima amb el servei ferroviari entre París i Tolosa, que els fa anar de corcoll. De bolets se’n fan a tot arreu, si plou. 

Ara bé, la gran diferència és la implicació d’empresaris («Le voyage a eté une vraie catastrophe», declarava un) i administracions. L’Ajuntament de Llemotges va encartar un anunci d’amarga queixa contra la SNCF que aquí és impensable. El dia que algun dels nostres alcaldes es vagi a pixar a la porta de la RENFE potser ens en sortirem.