Breu història de l’electra nuclear

Gairebé ens ho van fer creure. El 1975 dos activistes danesos, Anne Lund i Søren Lisberg, van assolir una de les fites més importants del disseny de tot el segle vint-i-u, potser només a l’altura de la M de McDonald’s o de l’esperit alat d’Atena propulsat per Nike. Amb un fons groc, van dibuixar un sol somrient rodejat d’un lema que faria una fortuna: «Atomkraft? Nej tak». Sé què vol dir, gràcies al meu extraordinari do de llengües: «Nuclears? No, gràcies». 

La contracultura resistencialista de l’esquerra s’ho va fer seu, i durant els anys vuitanta les carreteres anaven plenes de Talbots Horizon i R5 amb l’enganxina simpàtica contra la profusió de l’energia atòmica de fissió del nucli. Va tenir cap efecte real, més enllà de l’estètic? Naturalment que no. Espanya es va omplir de centrals nuclears, com ja ho estaven França, Alemanya i els Estats Units.

A Catalunya ens en van tocar quatre, situades en dues localitzacions tarragonines, Ascó i Vandellòs. Cosa que va reforçar el greuge victimista i la creença popular de ser l’abocador del país. Que és veritat, com també ho és que les nuclears van salvar una comarca i mitja de la misèria i que l’esclat turístic i industrial de la província no es podria explicar sense les centrals.

Això és bo o dolent? Doncs no ho sé. El que sí que sé, i ara sembla que tothom se n’adoni, és que no ens podem permetre el tancament nuclear programat imminentment en què s’ha entestat el govern espanyol (a contracorrent d’Europa, on tothom ja se n’està desdint). I la frase «no ens ho podem permetre» és literal: si ens carreguem les nuclears, no podrem pagar la llum. O com es diu en camptarragoní genuí, l’electra.