A cagar a la via

No sóc equànime: albergo cert ressentiment envers la nostra Universitat, com a concepte, perquè és més responsable del que sembla dels mals del país. És, amb les excepcions que calguin, una institució podrida, covarda i bizantina, que en comptes de buscar les solucions que la societat li reclama intenta, cada cop més, rentar-se’n les mans. 

Cobrant cada dia més, això sí. En àmbits com l’humanístic o el sanitari, per exemple, la Universitat pública no forma els professionals que necessitem i quan ho fa és amb serioses deficiències. Dec ser probablement injust i sempre hi ha algú que treballa bé i blablablà. Ja és igual, això ja ho sabem.

Tot això val com a marc teòric general. Si baixem al camp de la concreció, el departament de Psicologia de la URV acaba d’anunciar un estudi de les conseqüències psicològiques de la crisi ferroviària a Catalunya. És el procediment habitual per atacar problemes col·lectius greus. 

‘Endegar’ (que diuen ells) enquestes i estudis, que en uns mesos afirmaran que nou de cada deu dentistes que viatgen amb la RENFE pateixen ansietat. La notícia tornarà a sortir als mitjans, potser algun responsable del govern farà alguna declaració farisea i tal dia farà un any.

Mirin. Ja se sap que la gent que ha d’agafar el tren cada dia ho passa malament. Que els ho preguntin només fa que revictimitzar víctimes, cosa que els últims anys ens ha quedat molt clar que és lleig. Ja sé que és molt demanar, però aquí l’únic estudi que necessitem és el que garanteixi que els trens arribaran a l’hora i que els passatgers no s’hi quedaran atrapats. Només espero que qualsevol usuari que sigui interrogat sobre la seva salut mental tingui la delicadesa d’engegar l’enquestador a cagar a la via.