L’economia del desig

Amb una candidesa desarmant (o potser amb una mala llet irreductible) l’editorial del Financial Times del cap de setmana passat expressava amb claredat la dependència del sistema capitalista en relació amb l’atiament dels nostres desitjos. El text feia referència a com el GLP-1, una hormona, indueix en l’organisme una sensació de sacietat que inhibeix la gana. La cosa és tan així que el consum d’aquesta substància per cada vegada més gent, amb l’objectiu d’aprimar-se, té un impacte en el mercat alimentari —per exemple, els fabricants de gelats han experimentat un descens en la seva facturació, diu el diari.

A partir d’aquí, l’editorial manifestava la seva preocupació en la mesura que la satisfacció que genera el GLP-1 pot arribar a inhibir altres desitjos més enllà dels relacionats amb el consum d’aliments i, en última instància, expressava l’amoïnament perquè la disminució del consum pot acabar (òbviament) causant una recessió. A partir d’aquí, mostra l’esperança de què el mateix sistema serà capaç d’incentivar (a lot of money could be made) aquells que inventin noves maneres de despertar el desig i mantenir el creixement.

Amb això, tenim una diagnosi clara: el sistema de reproducció social en el que vivim necessita ser cada vegada més depredador amb els recursos i, al mateix temps, excitar la insatisfacció de les persones per poder sobreviure. Efectivament, el tecnocapitalisme viu de les ferides del planeta i de les ferides de l’ànima. Fins i tot aquells que el defensen ho reconeixen. Hi persistim, tot i que ningú no pot enganyar-se en relació amb les conseqüències que això té per a nosaltres i per al món on habitem.