Obsolescència

És possible que el col·lapse del mur de contenció que va causar l’accident ferroviari de Gelida de fa una setmana es degués al seu deteriorament, que el va fer vulnerable a l’acció de l’aigua. Si fos així, seria una il·lustració prou eloqüent de les conseqüències del nostre estil de vida, basat en una combinació de consum de recursos i immediatesa de les compensacions, tot plegat encaminat a alimentar la pulsió pel creixement de l’economia com a criteri que defineix el nostre horitzó social. Fins i tot si no fos així, no es pot negar que l’estat de deteriorament de la xarxa ferroviària és una il·lustració d’això.

Aquest deteriorament, més enllà dels greuges en relació amb la inversió pública desigual —que també hi són—, en el fons, respon a un model de producció que no es basa en la duració, perquè això implica comprometre la necessitat de consum futura. Així, les infraestructures, obres pensades per tenir una duració mil·lenària en el món precapitalista —pensem en el Pont del Diable com a referent local—, esdevenen també ràpidament peribles, com la roba en el món de la fast fashion, els dispositius electrònics sotmesos l’obsolescència programada, o el menjar en la societat del malbaratament alimentari.

Abans, les coses es feien per durar molt. Ara, les coses es fan per durar poc. Per tant, ni cal mirar-s’hi massa a fer-les, ni perdre massa temps en mantenir-les o reparar-les. Només cal que tinguin bon aspecte. Aquest estil de vida depredador i irresponsable es filtra a tot arreu, de manera que ja no només és injust i insostenible, sinó que és directament perillós. La feina ben feta és cada vegada més una raresa en una societat com la nostra. Les conseqüències comencen a estar a la vista: tot el que fem se’ns desfà a les mans.