Qui paga, mana

Hem esdevingut, fonamentalment, consumidors. Gairebé sense adonar-nos-en, la nostra vida gira a l’entorn del béns i serveis que consumim. No només la publicitat, sinó gairebé tota la comunicació que es projecta en l’espai públic es basa en allò que (suposadament) mereixem i allò que mereixem és, sempre, tenir més, gaudir més. Tu ho vals. La construcció de l’autonomia individual com a centre del nostre sistema de valors que s’ha anat produint des de la Baixa Edat Mitjana culmina no pas en l’emancipació sinó en l’esclavatge del consumisme.

Així, la Il·lustració, finalment, no s’escenifica en una àgora de ciutadans, sinó en un centre comercial. Que l’ideal il·lustrat culmini en la societat de consum té conseqüències extremadament perverses, que s’aprecien cada vegada amb major claredat. En primer lloc, òbviament, la capacitat de consum diferencia, no pas iguala, els éssers humans. Aquesta diferenciació, a més, no es basa en cap moral aristocràtica, sinó en la pura força bruta que deriva de la capacitat de compra. Trump és, essencialment, això. Per això és més un fenomen que explica la nostra societat i que l’encamina cap a la catàstrofe, que no pas un líder polític que deixarà de ser-ho en algun moment.

Cadascun dels nostres comportaments com a consumidors és, poc o molt, una renúncia a la ciutadania i, amb això, un pas enrere de la democràcia. El col·lapse de les democràcies occidentals no és una distòpia, sinó un risc real. La reacció, però, no està en la nostra condició d’electors, sinó en el nostre estil de vida. Passa per superar la pulsió del consum com a centre del nostre projecte de vida. No es tracta de no consumir, òbviament, sinó de què el consum estigui vinculat a la responsabilitat i no pas a l’autoindulgència.