Westfàlia

La detenció del president Maduro per part de tropes nordamericanes i el trasllat a territori dels Estats Units és, sigui quina sigui l’opinió que hom pugui tenir sobre el règim bolivarià, una violació crassa del dret internacional. Aquests fets es produeixen en un context on la legalitat internacional és ignorada, sense conseqüències significatives en múltiples escenaris, com ara l’agressió a Gaza per part d’Israel o la invasió russa d’Ucraïna. Contra això els intents de construir una arquitectura constitucional internacional que permeti respondre als reptes històrics que afronta la humanitat semblen a la vora del ridícul.

Malgrat tots els retrets que se li puguin fer i les seves debilitats notòries, la Unió Europea sembla, a hores d’ara, l’única potència compromesa amb el dret internacional, l’origen del qual s’acostuma a fixar en els tractats de Westfàlia, que van posar punt i final a la Guerra dels Trenta Anys el 1648. El dret internacional és un producte de la civilització europea i, en la mesura en què Europa va patir de manera particularment cruel les conseqüències de la seva violació en la Segona Guerra Mundial, és natural que la Unió Europea s’hi hagi compromès històricament.

Ara bé, que l’estat més poderós del món, històricament associat a la civilització occidental, sembli que hagi decidit deixar de banda la legalitat internacional, no només puntualment en l’acció a Veneçuela, sinó com a estratègia general, pot ser un punt d’inflexió, tot i que l’excepcionalisme nordamericà sempre ha allotjat aquesta llavor. Des d’Europa, és difícil imaginar un món més enllà de Westfàlia, però potser ha arribat el moment d’acceptar la realitat i afrontar unes reformes estructurals profundes que ens permetin afrontar-la. En definitiva, el món és cada vegada menys europeu i, per aquest motiu, Europa no pot assumir la seva preservació com un fet natural.