Territori

Pensem el territori des de la ciutat. De fet, quan diem “el territori” —sobretot, quan ho diuen de Barcelona— té un cert regust de ruralitat simpàtica i intranscendent, d’experiència estètica deslligada de la producció, d’espai d’oci sense significació econòmica més enllà del turisme. El territori, però, no és folklore; o millor, només és folklore quan pensem la societat en els termes colonials en els quals l’acostumem a pensar, quan pensem, en definitiva, només com a consumidors irresponsables i malcriats.

La despoblació rural no és un problema (només) de manca d’oportunitats o de desequilibri territorial, és un problema, en el fons, de model de societat. Quan els boscos substitueixen els conreus, quan els pobles s’envelleixen fins a esdevenir inhabitables, estem assumint les cadenes globals de subministrament alimentari, estem assumint que, a casa nostra, l’espai fora de la ciutat és bàsicament un paisatge. Romantitzar el territori només està a l’abast de capes urbanes abastides a través de les cadenes de valor del capitalisme global. Cada hectàrea de bosc guanyada a l’explotació agrària aquí, és una hectàrea, potser més, de selva amazònica perduda allà. Cada conreu que desapareix aquí, és agronegoci allà, amb costos socials i ambientals enormes. Despoblació rural aquí és colonialisme allà.

Quan les elits progressistes urbanes giren l’esquena al territori, mostren no només manca de sensibilitat o frivolitat, sinó que esdevenen agents actius dels processos de (re)colonització, exclusió i destrucció en marxa. En realitat, qualsevol opció política que vulgui ser justa i decolonial ha de plantejar-se la necessitat de transitar de la concepció del territori com a paisatge al territori com a font de recursos i espai habitable, en un context de societat resilient i inclusiva. La recuperació d’un sector primari correctament dimensionat i associat a la custòdia del territori és un dels elements fonamentals per construir una societat viable en un futur pròxim. Estem a la vora de fer tard.