Solastàlgia

La transformació planetària en curs implica, inevitablement, la dels entorns en el que vivim, una transformació que pot arribar a ser traumàtica. El terme ‘solastàlgia’ va ser introduït pel filòsof australià Glenn Albrecht fa més de dues dècades per descriure el sentiment de pèrdua que experimentaven les comunitats davant d’episodis de modificació radical del seu entorn com ara incendis forestals o explotacions mineres a cel obert.

Vivim en un lloc particularment vulnerable en el context de l’alteració del clima i, necessàriament, veurem com el nostre entorn canvia de manera significativa. Assumir-ho no és fàcil, de fet, la solastàlgia és un trastorn psicològic relacionat amb l’estrès posttraumàtic davant d’un xoc que esquinça la normalitat. Tanmateix, malgrat tot, hem de ser conscients de què això passa i passarà, que els llocs on vivim canviaran i, més enllà del sentiment de pèrdua inevitable, haurem de reaccionar. Com va dir Anthony King, un dels grans estudiosos de la constitució britànica de l’últim mig segle, la nostàlgia és una bona companya, però una mala guia.

No podem deixar que el sentimentalisme condueixi les polítiques necessàries en el procés d’adaptació al canvi planetari. En aquest sentit, el conservacionisme és un camí errat i no fa altra cosa que retardar la resposta, entelar la percepció i agreujar el problema. Això té conseqüències pràctiques notables que lliguen amb la necessitat de repensar de cap a peus el món rural, ara, en bona part, ocupat per boscos que han substituït als conreus i les pastures abandonats amb l’èxode cap a la ciutat. La solastàlgia romàntica de les poblacions urbanes en relació amb uns boscos que, en realitat, són relativament joves es pot entendre, però no pot ser allò que determini la reacció al canvi climàtic ni al nostre país, ni, en general, a Europa.