El buit

Caspar David Friedrich és el més romàntic entre els romàntics i el primer dels moderns, un pintor singular que expressa amb clarividència, a través de les seves obres, veritats profundes sobre el món en el que vivim, amb una anticipació que el fa doblement inquietant: pel que ens deixa veure i pel fet d’haver-ho pintat fa un parell de segles. Entre les obres més significatives, hi ha el Monjo vora el mar, exposada per primera vegada a l’Acadèmia de les Arts de Berlín el 1810. Hi ha apareix una petitíssima figura humana en la immensitat del paisatge: les dunes, el mar, el cel...

És una obra que desagradava a Goethe, que va acostar a l’abisme a Kleist i que fascinava al que, en acabat, seria rei de Prússia, Frederic Guillem IV, traumatitzat per la mort de la mare i gràcies al qual es conserva avui a l’Alte Nationalgallerie. Tots plegats —de fet, qualsevol que encara avui la contempli— podien observar-hi la solitud immensa, incommensurable de l’home contemporani, escapçat tot vincle amb la comunitat, abocat a la intempèrie.

D’aquest buit que tots encara experimentem sorgeix la societat de consum. Pretenem omplir-lo, efectivament, a través de les possessions que, amb la publicitat, indueixen somnis de plenitud que mai no es realitzen, impulsant-nos a voler més i més i més. Refer el camí des del buit de la solitud cap a la comunitat sembla l’única manera d’abandonar aquesta pulsió que ens destrueix i que destrueix també el món que ens envolta. Per això avui, encara, els vincles locals, que sovint oblidem, negligim o, fins i tot, menyspreem, són tan rellevants. Per això avui, més que mai, hauríem de mirar de reconnectar amb el territori on vivim i amb la gent amb la que el compartim.