El món d’ahir

Una de les obres més significatives de Stefan Zweig, és El món d’ahir; la meva preferida, en tot cas. L’obra va aparèixer després de la mort de l’escriptor en plena Segona Guerra Mundial, el 1942, abans de què els esdeveniments bèl·lics del darrer tram d’aquell any i el començament del següent decidissin el conflicte contra aquells que havien provocat la fugida de Zweig del seu món. Moriria al Brasil, al que descriuria, en un altre llibre meravellós, com el país del futur, justament per la tolerància i l’alegria de viure que enyorava de la Viena d’abans de la Primera Guerra Mundial.

El món d’ahir, com altres obres de vienesos il·lustres una vegada caigut l’Imperi —posem, per exemple, l’esplèndida Marxa Radetzky, de Joseph Roth—, expressava la nostàlgia per un món que, amb tots els seus defectes, misèries i petiteses, era incomparablement millor que allò que havia vingut després de la seva destrucció; un món de seguretat, deia Zweig. Les societats europees van deixar-lo enrere en precipitar-se alegrement a la guerra l’any 1914 i així van entrar en una època obscura i perillosa.

De fa temps que se senten veus que s’alcen contra els defectes, misèries i petiteses del nostre món, veus irades que van fent forat davant de la decepció de la gent en relació amb la política institucional, les inèrcies burocràtiques i les dinàmiques d’un món que no entén i que comença a detestar. El vent de la destrucció fa temps que bufa de nou i potser haurem de lamentar en el futur, amb nostàlgia i tristesa, la desaparició d’aquest món d’avui, el qual, amb tots els defectes, misèries i petiteses, és un espai segur per a molts de nosaltres... Tot i que, malauradament, molts en romanen exclosos; i potser hauria de ser això el que ens hauria d’amoïnar.