Rojos

Escolto aquests dies els tres àlbums enregistrats per la banda torrefortina Números Rojos, editats entre 1990 i el 1997. Poca broma amb un grup que va ser considerat revelació per la revista Heavy Rock el 1990 i que va ser teloner dels novaiorquesos Ramones l’any següent. Tanmateix, ni tan sols tenen entrada a la Viquipèdia. Oblidem ràpid o, més aviat, oblidem ràpid allò que ens convé, que ens fa nosa o que ja no ens interpel·la. Escoltant-los, crec, però, que cal també reivindicar-los. No només com a músics, sinó també com a fenomen social que ens diu molt del nostre passat, però, sobretot, que hauria d’inspirar-nos en el present.

Números Rojos es col·locaven sota l’etiqueta d’allò que s’ha conegut com a rock urbà, una versió espanyola del hard rock desenvolupada a les perifèries de les ciutats del desenrotllisme i que va néixer a final dels anys setanta; amb protagonisme tarragoní, per cert, amb Tony Urbano com a baixista de Leño. Música feta des de la ràbia del suburbi, des de la manca d’oportunitats i de serveis dels fills de les migracions a les ciutats industrials dels seixanta i setanta. Naturalment, els barris de Ponent de Tarragona eren un caldo de cultiu ideal perquè apareguessin bandes en aquesta línia.

Números Rojos en va ser la representació més notable, amb música contundent i lletres de denúncia, des de la contaminació a la repressió policial. Eren una veu emprenyada, és clar, però amb un compromís infrangible amb la justícia social i la llibertat de les persones. Ara que els suburbis són, en massa ocasions, terreny adobat per a la intolerància i que la indignació es desplaça sovint cap a l’extrema dreta, és moment de reivindicar aquella actitud, aquella ètica, aquella estètica... aquells rojos amb melenes i guitarres que lluitaven perquè la vida fos millor per a tots nosaltres.