Cultura de l’emergència

Diumenge passat, els mòbils de tot el públic assistent al Nou Estadi de Tarragona van fer aquell soroll inquietant dels missatges d’emergència. Se’ns advertia de la situació d’alerta provocada per les pluges torrencials que, en aquells moments, descarregaven sobre les Terres de l’Ebre, on han fet tant de mal. L’arribada de la informació, certament, va funcionar, però el cert és que els presents vam continuar mirant-nos el partit; si de cas, alguns, atents al radar per veure l’evolució del temporal.

Uns dies abans, en un acte a Barcelona, escoltava la consellera d’Interior, Núria Parlon, recordar-nos que ens cal una cultura de l’emergència, cosa que implica que, més enllà del que puguin fer les administracions, cal que la ciutadania estigui preparada davant de disrupcions petites o grans com les que hem experimentat darrerament i que es poden repetir —des d’una DANA a una pandèmia—. Hi estic del tot d’acord, però, certament, la generació d’aquesta cultura de l’emergència, en què les persones son capaces de protegir-se per elles mateixes, ni que sigui provisionalment, a l’espera de l’ajut dels poders públics, és, en darrera instància, responsabilitat d’aquests —pel que fa a nosaltres tant els ajuntaments respectius com el Govern de la Generalitat.

En aquest sentit, podem demanar-nos si es fa prou per preparar-nos per a les situacions d’emergència. Tornem al Nou Estadi diumenge. Davant d’una emergència real, el públic està educat i informat per procedir una evacuació ordenada? Les mateixes instal·lacions estan dissenyades per permetre la sortida ràpida del públic present? Sabríem què fer una vegada evacuats?... És evident que cal un cultura de l’emergència, atès el temps que vivim, però això no és genera de manera espontània, sinó que requereix planificació i recursos. La recepció de les alertes als mòbils és només un primer pas (i molt modest).