La festa

S’ha acabat la festa major de Tarragona. Ens deixa el record de dies i dies de carrers plens, d’una ciutat vibrant que s’adiu poc amb el relat habitual de la bassa d’oli. És difícil trobar un moment comparable d’efervescència, una efervescència que, segurament, s’encomana arreu del Camp i que converteix la ciutat en punt de trobada de gent de tots els encontorns. Tot plegat és tòpic, però, al mateix temps, significatiu, perquè, en definitiva, això es pot escriure igual el 2025 com es podia escriure el 1995.

Des d’aleshores ençà, ha esclatat el món virtual i les formes de sociabilitat han canviat. La festa, però, continua suscitant l’interès de les noves generacions que hi troben un espai de trobada físic, consistent, sòlid, en el que es genera un esperit de comunitat i un contacte amb la pròpia història. Amb això, al capdavall, s’experimenta una connexió profunda amb allò local i, així, la ciutat, més enllà de les seves misèries quotidianes, adquireix significació com a punt de referència, encara avui. Més ençà de les formes d’oci globals, afloren uns referents de proximitat sòlids i duradors que permeten encarar la intempèrie quotidiana des de la pertinença a una comunitat consistent.

Naturalment, els mòbils van a tot drap i la festa no és pas un parèntesi per a les selfies, els posts, els likes o els reels, però tot plegat s’ancora en un escenari d’una densitat històrica enorme, en un paisatge cultural ben assentat. La festa es resignifica amb el pas del temps, però continua essent una interrupció de la rutina que relliga els participants a un relat col·lectiu en el que troben sentit: Santa Tecla, Tarragona.