La caritat

Ens deixa Francesc Xammar, després d’una llarguíssima trajectòria de dedicació als altres que comença amb la vocació religiosa i la renúncia a la fortuna familiar. Entre les virtuts cristianes, potser la caritat és la més important, encara que ha tingut una certa mala premsa en el darrer segle i mig, perquè s’ha associat a la negació dels drets socials i s’ha contraposat la justícia. Tanmateix, la caritat, que és l’amor a Déu i al proïsme pel mateix amor a Déu, no sembla que hagi de menystenir-se el món contemporani.

Francesc Xammar ho va entendre, practicar i predicar. Al barri de la Floresta, com a capellà obrer que compartia destí, penúries i reivindicacions amb les persones més humils; a l’Amèrica central, un dels llocs més maltractats per les desigualtats, la violència i l’explotació del capitalisme global, Francesc Xammar va entendre, practicar i predicar l’amor al proïsme amb un compromís infrangible. Ens deixa un llegat que no hauríem de negligir i que transcendeix els límits de la mateixa Església.

En un moment en què alguns que s’anomenen a si mateixos cristians prediquen la violència i el sotmetiment dels altres, l’Església hauria de posar en el centre la caritat i fer efectiu el compromís moral amb els més humils que deriva de l’Evangeli. D’altra banda, la societat no hauria de prescindir de l’Església en la construcció de formes de convivència més justes i inclusives. Francesc Xammar representava aquesta posició. També el Papa Francesc. Cal esperar que la llavor que van escampar no la deixem sense fruit.