Mateu Fletxa, el Vell

Si Lluís Pons d’Icart representa el món de les lletres a casa nostra durant el Renaixement, i Pere Blai conrea les belles arts, Mateu Fletxa, fill de Prades, és el màxim exponent, potser amb el seu nebot del mateix nom, de la música d’aquell període. Les seves ensalades, composicions polifòniques que utilitzen diversos idiomes i que semblen haver estat pensades per al divertiment d’una cort els membres de la qual presumeixen de cultes, són la part més destacada de la seva obra.

Efectivament, les ensalades representen un homenatge a la cultura europea d’aleshores, on conviuen el llatí com a llengua culta amb l’ús creixent de les llengües vulgars, particularment de les romàniques. En definitiva, el Tirant lo Blanc s’imprimeix en vida de Fletxa, que és contemporani de Garcilaso de la Vega o Ludovico Ariosto. Més enllà del divertiment cortesà, són l’expressió d’una visió calidoscòpica de la cultura, despresa de la voluntat homogeneïtzadora del cosmopolitisme imperial, d’allò de la lengua, compañera del Imperio, que va dir Antonio de Nebrija, també contemporani de Fletxa.

L’obertura a la pluralitat i el respecte de les mirades diferents, per contraposició a la imatge unívoca del món dels imperialismes, no estan deslligades del vincle al territori. En definitiva, Fletxa, després d’haver estat, entre altres coses, mestre de capella de les germanes del rei Felip II, va tornar a casa i va morir al monestir de Poblet, essent considerat un dels més grans compositors del seu temps.