Antoni Agustí no només impulsà la carrera arquitectònica de Pere Blai a la diòcesi o va afavorir la instal·lació de la impremta de Joan Felip Mey a Tarragona, sinó que també va ser el mecenes de Lluís Pons d’Icart, aquest, contràriament a la resta de protagonistes d’aquesta sèrie d’articles sobre el nostre Renaixement, fill de Tarragona. Pons d’Icart és també, potser, el més reconegut d’entre tots ells. De fet, dona el seu nom a un carrer i a un dels seus instituts d’ensenyament mitjà de la ciutat de Tarragona.

Interessat en l’epigrafia i l’arqueologia, és, probablement, la baula més important entre el passat romà de la ciutat i la seva revalorització en l’època contemporània. Pons d’Icart mostra de manera diàfana la importància del Renaixement en la construcció de la identitat tarragonina del present i, d’alguna manera, representa la identificació del territori amb les seves arrels clàssiques.

Efectivament, després d’un període medieval en què predomina l’èmfasi en la identitat cristiana local, però que, estèticament, apareix deslligat de l’herència grecoromana, Pons d’Icart posa en valor, novament, l’extraordinari patrimoni arqueològic romà de la ciutat. La Tarragona d’avui no s’entendria sense Lluís Pons d’Icart. Més enllà, però, cal destacar la importància de la seva figura com a representativa de la identitat mediterrània i la connexió amb la gran cultura europea, cosa que, d’alguna manera, dona pistes decisives sobre la nostra personalitat col·lectiva.