Pere Blai

La porta de la capella del Santíssim Sagrament de la Catedral de Tarragona i la porta de la façana del Palau de la Generalitat, a Barcelona, comparteixen el fet d’estar flanquejades per columnes de granit que tenen el mateix origen. Sembla que, cisellades a la Tròade, haurien arribat a Tàrraco en el temps de l’emperador Adrià. 

Al segle XVI, haurien estat reciclades per incorporar-se als dos edificis esmentats —segurament les obres arquitectòniques, religiosa i civil respectivament, més importants del període a casa nostra— d’acord amb els patrons estètics del Renaixement, encarats a la revitalització de l’herència de l’Antiguitat grecoromana.

L’ús d’aquestes columnes és una mostra més del reciclatge dels materials provinents de l’antiga capital romana, en aquest cas, però, amb una pretensió clara de fer lluir el material, no pas de reutilitzar-lo sense més. Es tractava, en definitiva, de reivindicar un llegat, no pas només d’utilitzar les restes de la ciutat antiga com a pedrera. 

El responsable en va ser Pere Blai, arquitecte barceloní que va fer bona part de la seva carrera al Camp de Tarragona i que té el mèrit d’haver enllaçat amb els corrents europeus en un context local més aviat conservador, amb un públic avesat a un goticisme del qual sembla no voler escapar.

L’audàcia estètica de Pere Blai va trobar acollida a l’arquebisbat de Tarragona en un període marcat pels grans preveres renaixentistes als que m’he referit en articles anteriors. Treballant a la capital arxidiocesana, però també a la Selva del Camp o Ulldemolins, Blai desenvolupa un discurs artístic lligat a l’herència clàssica que, en definitiva, reivindica la identitat del territori, la connexió amb el món mediterrani, que és també, en acabat, l’obertura al món exterior. 

En definitiva, el lector haurà notat que tots els personatges esmentats fins ara en aquesta sèrie provenien de fora del Camp.