Incapaços

Tot i la importància del fet, les dinàmiques de la política de l’espectacle i la mateixa inèrcia banal de l’actualitat fan que la gran apagada del 28 d’abril hagi desaparegut de la discussió pública quan, de fet, ni tan sols no han estat aclarides de manera convincent les causes que van produir-la. No és estrany. El present és menja el passat ràpidament. No són temps per a la reflexió, sinó més aviat per les efusions sentimentals i la cridòria generalitzada.

Tanmateix, la gran apagada ofereix múltiples pistes sobre nosaltres mateixos i ens ha descobert febleses de les que potser no n’érem conscients. A partir de la constatació de la dependència gairebé absoluta que tenim del subministrament elèctric en la nostra vida quotidiana, crec que els fets del 28 d’abril van posar de manifest la nostra incapacitat per afrontar les necessitats més peremptòries i quotidianes quan el sistema falla.

Ens han educat com a consumidors. Som, essencialment, consumidors. Allò que sabem fer millor és consumir. El capitalisme industrial, en el qual el que importava era el nostre treball, és cosa del passat. Com a conseqüència d’això, hem deixat de saber fer coses. Si alguna estri se’ns espatlla, en comprem un altre i així amb tot. 

Essencialment, sabem comprar (i potser ni tan sols això ho fem massa bé). Sense caure en proclames apocalíptiques o discursos supervivencialistes, sembla evident que l’apagada del 28 d’abril ens ha descobert incapaços i vulnerables. Podem pensar-nos més enllà de la nostra condició d’usuaris, clients, consumidors, en definitiva?