Cultura

Al llarg de les últimes setmanes, m’he referit a diferents aspectes de la importància de la consolidació de l’espai metropolità del Camp de Tarragona en el context de crisis superposades que la humanitat en el seu conjunt afronta en el present. Acabo la sèrie amb una reflexió final. Quan pensem en una àrea metropolitana, particularment la nostra, tan poc equipada, posem l’èmfasi en el hardware: les infraestructures i, particularment, els mitjans i les estratègies de mobilitat.

Ara bé, en el moment present, davant de la necessitat d’assegurar la cohesió d’un espai geogràficament fragmentat i històricament deixatat, el software és crucial. Parlaríem aquí de relat, si no fos que és una expressió gastada en els discursos superficials que ocupen l’opinió pública del país, encara que, probablement, la cosa és més simple i cal parlar, senzillament, de cultura; no pas de cultura en el sentit d’àrea d’actuació administrativa, lligada a la programació d’espectacles públics, sinó de cultura com a conjunt d’estratègies de reproducció social d’una comunitat humana, allò que fa que siguem el que som col·lectivament

El tòpic (i seria cert per a qualsevol territori) diria que el Camp de Tarragona és un espai amarat de cultura per citar tot seguit glòries locals i llocs patrimonials, però el cert és que no sembla que haguem estat capaços d’identificar i promoure els trets culturals que ens identifiquin com a territori i que són imprescindibles per generar una comunitat tan necessària com inexistent. Quan parlem d’àrea metropolitana, caldria, sobretot, parlar de cultura i em temo que el més calent és a l’aigüera.