Sense sortida

Malgrat la reobertura del túnel de Roda de Berà, les comunicacions ferroviàries a Catalunya i, particularment, les que afecten al sud de Catalunya continuen en un estat permanent de col·lapse. Els acords polítics en relació amb el traspàs del servei de rodalies, davant de les dificultats plantejades pels sindicats i la complexitat de revertir el deteriorament d’una xarxa afectada per decennis de desinversió, no permeten esperar un servei ferroviari homologable als del nostre entorn immediat en un futur pròxim.

La situació, més enllà de la batalla partidista, mostra la fragilitat dels lideratges polítics contemporanis davant dels problemes estructurals. La funcionalitat de les comunicacions ferroviàries en aquest país depèn essencialment de la inversió i la planificació, la qual cosa —més enllà, i no és un tema menor, de posar de manifest la situació d’infrafinançament de la Generalitat i de manca d’inversió de l’Estat a Catalunya—, implica la capacitat de prendre de decisions que vagin més enllà del cicle electoral i que mobilitzin una gran quantitat de recursos que no es poden rendibilitzar políticament en el curt termini.

És possible que les actuacions a la xarxa que es duen en el moment present portin a algunes millores en un termini relativament curt de temps, però no sembla possible que els nostres gestors públics estiguin en condicions de tirar endavant una planificació estratègica de la xarxa i dels serveis ferroviaris en el llarg termini que reverteixi la situació de saturació de la mobilitat, particularment, en el sud de Catalunya, amb les conseqüències socials i econòmiques profundes que això implica.