Una mirada diocesana
Benvolgudes i benvolguts, som a mig setembre i ens estem adaptant, tots plegats, als canvis del nou curs. A algunes parròquies hi ha hagut relleu de mossens, alguns càrrecs diocesans han sofert modificacions, a poc a poc les unitats pastorals van trobant encaix. És sabut que les novetats poden suscitar incomoditat, fins i tot desassossec. Per això a tots vosaltres, mossens, laics i religiosos, vull agrair la paciència, la disponibilitat i la generositat per anar-los incorporant amb grandesa d’esperit.
Els moments de canvi, però, també poden esdevenir oportunitats per a créixer humanament i espiritualment. Apareixeran nous reptes que ens trauran de la nostra zona de confort, però precisament per això ens ajudaran a centrar-nos en allò més necessari: «l’edificació de la comunitat» (1Co 14,5.12).
Els cristians hem de tenir consciència que les persones hem estat creades per Déu com a éssers relacionals, a imatge i semblança de la mateixa Trinitat. El poble sant de Déu és, precisament, això, un poble que comparteix una tasca col·lectiva i una forma comunitària. ¿De què ens serviria separar-nos per parròquies, per serveis, per missions, si no ens reconeguéssim com a família eclesial? ¿Quin testimoniatge donaríem en un món ja massa castigat pels individualismes, els egoismes, els enfrontaments i les polaritzacions?
Eixamplem la nostra mirada eclesial i diocesana recordant les paraules de sant Pau: «El Crist és com el cos humà, que és un, encara que tingui molts membres: tots els membres, ni que siguin molts, formen un sol cos» (1Co 12,12). Aquest és precisament el context del lema escollit pel papa Lleó XIV, extret de la coneguda al·locució de sant Agustí: «In illo uno unum», que traduïm per ‘en aquell U, siguem u’ (Exposició sobre els Salms, 126). El nou Papa no dissimula el seu desig per engendrar una Església unida al voltant del Crist.
La nostra és una espiritualitat de comunió, on tots ens escoltem, tots ens ajudem, tots ens pertanyem, perquè és Jesús qui habita a l’interior de cada cor i ens converteix en sarments de l’únic cep. Per això prioritzem la vivència d’una profunda unitat diocesana que ens permeti superar interessos particulars o grupals.
Ara, doncs, iniciem aquest nou curs pastoral deixant-nos sorprendre una vegada més pel Crist que ens convoca i ens crida a ser deixebles compromesos, que ens envia «de dos en dos» (Lc 10,1) per anunciar la joia serena d’un món fraternal i solidari. Emmirallem-nos en aquells dotze apòstols que Jesús cridà «perquè estiguessin amb ell i per enviar-los a predicar» (Mc 3,14), passatge cabdal de l’Evangeli i lema que anirem aprofundint en les prioritats pastorals d’aquests propers cursos.