Diari Més

Joan Planellas i Barnosell

Arquebisbe metropolità de Tarragona i primat

El sofriment dels innocents

Creado:

Actualizado:

Benvolgudes i benvolguts, som a l’últim dia de l’any, el darrer diumenge del calendari civil. Aquest any, en l’escaiença del dia en què l’Església celebra la festa de la Sagrada Família, en aquesta setmana en què hem celebrat la diada dels Sants Innocents, voldria, amb vosaltres, reflexionar sobre el sofriment dels innocents.

Albert Camus, en la seva famosa obra La Peste, presenta amb cruesa el problema del sofriment. El fill del jutge Othon es troba greument malalt. Aleshores, el pare Paneloux, que practica la pastoral de la por, demana un miracle, però aquest no arriba. L’infant mor. El Dr. Rieux diu al jesuïta: «Vostè sap molt bé que aquest era innocent.» I el nostre cor li dóna la raó. El sofriment dels infants, dels innocents, continua sent la punta més afilada del problema del mal. La sensibilitat de l’home modern refusa una creació en la qual els innocents són turmentats. L’objecció, sense el vigor literari que té el Premi Nobel francès, però amb tota la força d’una realitat punyent viscuda, ens la formulem dia rere dia: «Si Déu és bo, si Déu és pare, per què?» El sofriment, i sobretot el sofriment dels innocents, és un misteri insoluble per la intel·ligència humana. I els qui hem de donar raó de la nostra esperança preferiríem romandre en silenci davant la perplexitat de determinats fets. Però no podem callar. Des de la fe hem de dir una paraula. No esquinçarem el vel del misteri, però podem il·luminar-lo.

Esperar no és fonamentar-se en raons humanes per a ser optimista, per exemple, dient que «tot acabarà arreglant-se», o que «Déu acabarà fent un miracle per evitar tant de sofriment». Això no és esperança cristiana; és, com a molt, confiança, o, amb massa freqüència, tan sols presumpció. Com afirmava Charles Moeller, «l’optimisme és el succedani ateu de l’esperança teologal» (Literatura del segle XX i cristianisme, t. I, 113). El retrat del cristià en La Peste de Camus, representat pel pare Paneloux esdevé una caricatura. No es pot reduir el tema al fet que si es creu en Déu, aleshores es resa i es deixa de lluitar. És necessari lluitar i, a la vegada, posar-se de genolls. El cristià sap que si es creua de braços quan hi ha problemes greus vindrà el desastre, a no ser que hi hagi un miracle excepcional.

Amb tot, quan en la vida es palpa la pròpia insuficiència, expressada en el sofriment dels innocents, no hi ha més que una resposta. O bé s’admet la fe cristiana o bé se la refusa. Si s’admet, aleshores és necessari assumir-la en la seva totalitat i considerar que, en la revelació cristiana, el major torturat i innocent de la història és Crist mateix. Únicament qui contempla Jesús sagnant, escopit, coronat d’espines, fet la befa de la soldadesca, i confessa que és el Fill de Déu, l’estimat en qui el Pare s’ha complagut esdevé capaç de llegir quelcom en les pàgines ennegrides pel sofriment humà.

És necessari, per tant, lluitar contra el sofriment dels innocents, com fa el Dr. Rieux de l’obra de Camus, però també saber que la seva mort no és un cataclisme definitiu. És el revers d’un misteri d’unió amb la Creu de Jesús. Cap religió, llevat de la cristiana, dóna una explicació adequada. I aquesta explicació és un misteri. Però un misteri “encarnat” en la persona mateixa del fundador del cristianisme. Aquesta encarnació continua al llarg dels temps en els sants, en els innocents. És un misteri, però refusar-lo implica un nus d’obscuritat encara més gran. Al capdavall, també l’Església, quan és fidel a Crist, sofreix persecució per la justícia.

Us desitjo a tots un Bon any nou.

tracking