El demà real a casa

El nostre territori és fruit de debats importants pel que poden comportar pel nostre futur, així, podem veure la ingent quantitat d’articles d’opinió, declaracions, publicitats de tota mena, que el que posen a debat són temes que van des de la mateixa organització territorial, en l’àmbit metropolità, fins a qüestions més concretes, com l’arribada de determinats models de mobilitat com el tramvia, sense oblidar la ubicació de determinades infraestructures; és a dir, dia sí i dia també, podem veure els mitjans de comunicació, posicionaments diversos sobre el que ha de ser el nostre futur, en un interès compartit per buscar el millor, independentment de diferències puntuals al respecte.

Encara més, el marc de discursos es fa repetitiu, especialment a l’hora de demanar implicacions a tots els nivells, buscant els compromisos socials, polítics i econòmics, a tots els nivells.

Malauradament, en aquest ‘debat d’idees’, poc es parla de qüestions més complexes, i també vitals, segurament en funció d’una manca de resposta conjunta o bé per una discrepància potencial al respecte, així poc es diu del nostre model turístic per als pròxims anys, vital en el nostre marc de creació de riquesa, ni tampoc s’aprofundeix respecte al nostre model portuari i, fins i tot, es “passa de puntetes” pel que comporta el complex químic, per cert, referència al Mediterrani a tots els nivells.

És a dir, ens limiten, amb tot el respecte, en relació amb l’aposta plausible per tots els implicats, però deixant de costat la pròpia gènesi del que ha de sustentar tot el que parlem, per tant, s’evidencia un debat que es porta del tema, una altra cosa és que també crec imprescindible discutir de les altres opcions que el faran possible; podem tenir una conclusió respecte al model territorial, una unanimitat pel que fa a determinades opcions logístiques, però crec fonamental, també, aprofundir en altres discussions, suposo menys agraïdes mediàticament, però que per si mateixes constitueixen la base fonamental de tot el que debatem.

Si anem per parts, podem veure que, malgrat posicionaments puntuals, el creixement de la nostra indústria turística està en ‘parada interessada’, en funció d’una oposició cap a un projecte rebutjat per una minoria, respectable, però minsa, que pot abocar-nos, més aviat que tard, cap a una crisi d’un dels sectors vitals per casa nostra i també pel país. Ja sé que el posicionament de determinats poders, es veu condicionat per altres acords de govern que hipotequen el projecte, per convertir el nostre territori com primera opció turística europea, ara bé, també podem veure que, limitacions concretes, de caràcter partidista, tal com està succeint amb la mateixa ampliació de l’aeroport de la capital del país. Em sembla bé el posicionament d’uns i altres, legítims, una altra cosa és perquè no es debat del mateix i quines són les alternatives, no sigui que tot quedi en un marc ideològic. En tot cas, veig vital parlar d’això de manera oberta i sense limitacions, no fer-ho és garantia, almenys, d’estancament, quan el resta de competidors avancen cap a ofertes que ens posicionaran en marcs de dubtes evidents a curt termini.

Pel que fa al futur del nostre complex químic, la cosa també hauria de ser emblemàtica, no oblidem que som referència al Mediterrani, i el que hauria de ser fonamental és quines són les eines per consolidar un model d’èxit que no pot veure’s hipotecat per plantejaments sectorials o d’equilibri de poder a l’hora de buscar la seva consolidació de futur; on queda el debat al respecte, amb connotacions de tota mena, en un apartat de crear riquesa, llocs de treball, ingressos fiscals i consolidació territorial, tal com ha quedat clar els darrers decennis.

Respecte al Port, la seva influència futura no es pot quedar en purs compromisos maquillats, la implicació port-ciutat, real des de l’evidència del ‘pont mòbil’ o la integració cultural a tots els efectes, és un debat sense discussió, una altra cosa és el propi model portuari, multi proposat o limitat a determinat tipus de càrregues, el pes econòmic que representa i que moltes vegades donem per assentat, necessitarà, en funció d’una competència portuària abassegadora, donant-nos determinades respostes de caràcter logístic que no es poden continuar retardant, la urgència de la connexió ferroviària, o la pròpia aposta cap a mercats potencials en discussió, hauria de ser un compromís per assentar-nos com port de referència al Mediterrani; discussions puntuals com els creuers, amb opcions puntuals no haurien de ser fre per debatre el que suposa el repte portuari de futur, malgrat el cost polític que pugui suposar de manera puntual pel poder polític de torn.

En definitiva, tornant a la meva primera reflexió, entenc que el nostre territori, és d’èxit, sense dubtes, una altra cosa és com aquesta bona dinàmica es consolida per un demà molt complicat; d’acord a discutir de tot, però també dels assumptes sense consens, no oblidem que els nostres pràcticament 500.000 veïns, el que voldran seran resultats que els garanteixin la seva viabilitat personal i el seu benestar, per tant, és fonamental platicar del desplegament del territori conjunt, però sense deixar res de costat, encara que això comporti discrepàncies aquí, o pugui posar en dubte interessos governamentals d’allà, el centre del debat hem de ser nosaltres, amb respecte pels que tenen interessos a vegades divergents, però que no ens passi com en el passat quan, per part de determinades opcions polítiques, es van oposar al ‘mini transvasament’ en un exercici d’ideològic partidista, per sobre d’interessos generals, malgrat que després s’apuntin a l’èxit sense cap problema; haurien d’evitar repetir errors com els referits per proposar una alternativa de futur majoritària, encara que amb opcions puntuals, aquest crec que és el repte objectiu, amb la necessitat de convertir-se en ‘projectes, pressupostos i terminis’ com fonament de la seva viabilitat; la urgència de passar de les paraules als fets, crec que també és cabdal i decisiu pel que som i volem ser.