Diari Més

Tribuna

Contra la bombolla política, actuem

Portaveu del grup Nou Moviment Ciutadà per Cambrils

Creado:

Actualizado:

Totes les grans crisis que hem viscut en els darrers anys, sempre s'han fabricat a partir del que, col·loquialment, coneixem com a bombolla, que tard o d'hora acaba explotant. Des de la «crisi de les tulipes» al segle XVII, passant pel gran crac del 29, la caiguda de les empreses tecnològiques als anys 90 o, la més recent, crisi de la construcció, el mecanisme que les ha generat ha estat sempre el mateix: la barreja d'ambicions, falses il·lusions, especulacions i confiança en uns actius unflats que arriben a sobrevalorar-se tant que deixen de ser atractius, fins que el sistema rebenta.

Aquest tipus de funcionament, molt estudiat en l'àmbit de la ciència econòmica, pot ser extrapolable a altres sectors. Concretament, avui dia podríem trobar-nos davant d'un fenomen de «bombolla política». Anem doncs a analitzar breument aquest fet.

Els partits polítics tradicionals (PSOE, PP, ERC, Junts...) actuen, des de ja fa massa temps, com a macroempreses que es dediquen a lluitar exclusivament per les seves quotes del mercat. En cap cas el seu objectiu resideix en oferir un «millor producte», és a dir, un millor servei a la ciutadania, sinó que l'únic propòsit que els guia és generar uns majors rendiments per als seus accionistes: les elits que dirigeixen les regnes de cada organització en particular. Per tal d'assolir aquestes fites, només cal observar com aquests partits grans s'han abocat, com autèntics voltors, a menjar-se el que queda de les restes d'aquells que havien representat, en algun moment, certa alternativa de poder, i que també van caure en el parany d'una bombolla prematura.

Un dels trets característics d'aquesta situació protagonitzada pels partits predominants de l'actual sistema democràtic nostre, genera l'estat constant de desqualificació recíproca que practiquen, quan, per una altra banda, són capaços de posar-se d'acord si es tracta de mantenir el seu statu quo, i obtenir millors recompenses per als seus membres més privilegiats. Les Diputacions Provincials i els Consells Comarcals, en són un gran exemple, amb un festival inacabable de càrrecs de confiança, prebendes, sous i intercanvis de favors polítics. Arribat aquest moment és quan la «bombolla» es fa més inaguantable, ja que cada vegada hi ha més personatges disposats a fer el que calgui per entrar en un «negociat», que qualsevol analista neutre descriuria com «inflacionista», a punt d'explotar.

Si ens centrem en l'àmbit local, els partits dels quals parlem reprodueixen aquest model, d'aprofitament estrictament clientelar, fins extrems inimaginables i del tot immorals. El cas de Cambrils, n'és un exemple molt destacat. Quatre partits, convertits en delegacions sense cap mena d'autonomia decisòria, es posen d'acord (malgrat les infinites divergències del passat recent) per assaltar la institució municipal, sempre sota la supervisió de les seves seus centrals. No hi ha dubte que es juga al rol de peó sacrificat al dictat d'una estratègia superior aliena a la voluntat majoritària de la ciutadania. Així doncs, la «bombolla política» també ha arribat a Cambrils. Que exploti és només qüestió de temps. Quina alternativa hi pot haver davant d'aquest desgavell?

La resposta és senzilla: cal tornar a donar un tomb, certament revolucionari, en el terreny de les idees i de les propostes. Una opció resulta el retorn als orígens del municipalisme, que és a l'origen de la mateixa democràcia per se. Cal recuperar el poder de decisió per les persones de peu, perquè si no el sistema establert respondrà com ja sabem amb les conseqüències esmentades. L'accés a la representació política ha de ser de baix cap a dalt, mai a la inversa. Els caps de llista ho han de ser per mèrits acumulats i no per decisions preses per una immensa minoria situada en despatxos de les capitals, Tarragona, Barcelona o Madrid. El sistema polític democràtic, indirecte i representatiu, que tenim ara com ara, permet les operacions aritmètiques, i per tant les sumes i restes d'escons i regidors són una eina legal. Però l'ètica primigènia que resulta de cercar un bon govern per a la pluralitat, no pot deixar de ser un factor imprescindible i s'hauria de tenir en compte. No tot s'hi val, i la manca d'escrúpols i de principis, juntament amb la seva exhibició impúdica, a l'hora de construir els mateixos governs successius, serà el que provoqui que la «bombolla» anunciada finalment esclati.

Però el destí mai és inexorable i, si prenem tots consciència del que ens està passant, encara serem a temps d'evitar un major desastre. Personalment, m'agradaria aportar tres propostes bàsiques com a estratègia per a invertir la situació preocupant que estem patint: primer, afavorir i potenciar els partits d'àmbit local, perquè són els únics que realment s'ocupen i es preocupen per estar al costat de la ciutadania propera, tot evitant els interessos externs; segon, que sigui alcalde el cap de la llista més votada i que, en tot cas, l'aritmètica de què parlàvem, s'utilitzi tan sols en la formació de la resta del govern; i, tercer, el més decisiu, que ampliem la base democràtica de la participació i regenerem el mateix sistema permetent que a les eleccions municipals es pugui votar a partir dels setze anys. Si volem donar llarga vida a la pràctica política dels nostres municipis, haurem d'afavorir el vot –la veu ja la fan servir– dels joves a partir dels setze anys. Innovar, donar entrada a noves idees i energies, qüestionar-se els esquemes «de tota la vida», trencar amb les pràctiques abusives dels “millors posicionats des de sempre”, i buscar sortides a tot plegat que ens obrin nous horitzons, resulta la solució definitiva. Persistir en les pràctiques velles i obsoletes és caminar cap a la fallida del sistema, amb el risc que això representa.

Sí, la «bombolla política» existeix en diferents nivells, alguns ho percebem, altres en tenen constància directa, i els més perillosos se'n desentenen. El rellotge s'ha activat i no podem esperar. Els qui són part del problema, i són al centre del sistema, poden, si volen, formar part de la solució, col·laborant en la transició cap a un model més avançat i perfeccionat. Altres continuarem actuant com a palanca de canvi per vocació i convenciment. Si no assumim el repte, o si no comencem a actuar a temps, la població ens en passarà factura amb tota la raó del món. Som-hi doncs!

tracking