Diari Més

Creado:

Actualizado:

«No us fa vergonya? Com sou els humans! –exclamà Mixeta– Seixanta-cinc guerres hi ha enceses al món, seixanta-cinc!». Servidor va sentir com els seus ullets, els de la Kedi i l'únic de la Boni es clavaven en mi i, com a representant de l'espècie humana, vaig envermellir i vaig reconèixer que tenien raó. I vaig pensar també «Sort en tinc que no em mirin els mixos que acullen a «Bigotis de Pica».

El cas és que ja fa vuit mil anys , que és quan els entesos diuen que va començar la història, vam deixar de viure en cavernes i ens vam civilitzar una mica... El cas és que -anava a dir- durant aquest temps i en aquest dissortat planeta que, entre tots ens estem carregant, no hi ha hagut un sol dia de pau; perquè sempre, en un lloc o altre, hi ha hagut humans esbatussant-se i matant-se. Ens ho hauríem de fer mirar.

«En el principi ja existia la Paraula; i la Paraula estava amb Déu i era Déu. Ja en el principi estava al costat de Déu. Tot va ser fet per mitjà d'ella i res es va fer sense comptar amb ella. Tot el que va ser fet era ja vida en ella, i aquesta vida era llum per a la humanitat...».

No sé si ha existit mai una manera més poètica i precisa de definir el paper de la paraula en la gènesi de la humanitat. No era només una eina, un mitjà de comunicació o un pont entre els éssers humans. Era Déu. Però tal vegada no solament era un pont i Déu, sinó una cosa totalment humana, crua, imperfecte... com un fang perquè al llarg de tota la vida esculpíssim les nostres pròpies estampes amb els seus pisos, pous, sostres, eixos i xemeneies. No hi ha una sola cultura humana que no atorgui a la paraula poders màgics, transformadors, sobrenaturals. D'una manera estranya i sorprenent, dins de qualsevol visió del món, per més racional que fos, la poesia sempre obria finestres a altres nivells de la cerca i la comprensió, elevant desitjos i mirades.

Ara es porta el crit, el soroll. En aquest món que entre tots anem creant molesta el silenci, perquè en el silenci podem trobar-nos a nosaltres mateixos. Fent silenci podem meditar i, meditant, podem arribar a entendre les raons de l'altre. En català tenim un bonic sinònim de «parlar»: «enraonar». Enraonar ve de «raó» i la raó sempre és oposada al soroll, al crit i a l'odi. Els humans tenim el do de la paraula, que ens fa diferents dels animals

Tots sabem el que és l'odi. És natural i inherent a totes les persones. Cadascun de nosaltres tria la seva manera de construir la seva pròpia i difícil relació amb aquest sentiment. Cadascun de nosaltres coneix millor que ningú el territori de la nostra pròpia misèria i tria què fer amb aquest. No totes les expressions de la naturalesa i de la fisiologia humana haurien d'exhibir-se amb orgull perquè els altres les vegin. Hauria d'haver-hi alguna mínima noció de pudor i no anar amb els sentiments i emocions desbordats exhibint-se sense gens de vergonya. No es pot, per exemple, insultar el proïsme embolcallant-se en una bandera, perquè totes, totes, són sagrades. I si un s'embolcalla amb ella per insultar, la insulta a ella.

Eliminant la paraula, s'anul·la la possibilitat del diàleg. Es perd una cosa molt potent, allò que la gent religiosa anomena el sagrat i que uns altres anomenen sensibilitat. La humanitat, avui mortalment amenaçada per un sistema que ens robotitza, només pot sobreviure abordant la dramàtica realitat de la vida en aquest món des de la seva complexitat. A la humanitat li estan arrencant la llengua, juntament amb els somnis, valors i records. Es necessita la màgia de la paraula, la força que sigui capaç de tornar a ser llum per a la humanitat, no sols perquè els exèrcits d'emojis deixin d'enterrar la poesia, sinó perquè la paraula torni a existir i a il·luminar-nos el camí.

tracking