Diari Més

Creado:

Actualizado:

El roig és un color que ha perdut presència. Comunament, en català corrent, es fa servir vermell per a indicar aquells objectes, llums o paisatges que reflecteixen les freqüències més lentes de les que percep l'ull humà. La llum roja té una longitud d'ona d'entre 619 i 780 nm. A les diferents formes dialectals del català el color roig s'entén com a més brillant, amb alguna tonalitat quasi groga.

Els colors tenen atribuïdes qualitats extra-cromàtiques: són més forts o més suaus, més acceptables o rebutjables i, a més, segons on estiguin, també consideracions simbòliques.

No tenim problema de dir pèl-roig a qui té el cabell d'aquesta tonalitat, estadísticament infreqüent. Però no diem pel-vermell, oi? Diem pit-roig al petit ocell que ens alegra el final de l'hivern apropant-se a les finestres.

La sang humana pot tenir tonalitats diverses segons la concentració d'oxigen que tinguin els seus components cel·lulars, el glòbuls rojos, hematies, per l'oxidació de la proteïna que contenen, l'hemoglobina. Quan es tracta de sang venosa, la que torna dels teixits, muscles i òrgans cap al cor, té un color que tendeix al vermell fosc, amb tonalitats blaves quan es veu a través de la pell en persones de pell clara. La sang amb oxigen, la sang arterial, té un color roig brillant.

Alguna visió perjudicial adjudicà al verd la funció de pas lliure, mentre que el roig indica precaució, perill o detenció en les llums de trànsit. Entre els aliments hi ha dubtes sobre el que és més atractiu, tot i que més m'estimo una tomata que una bleda.

Roig és un cognom portat honorablement pels que el tenen, probablement atorgat a algun avantpassat pèl-roig. No conec ningú que es digui “blau” ni “groc”. Si algun Verdú, com originari d'una vall verda, Vallverdú. O Blanch, o Negre.

Com a color polític, el roig ha perdut estatus. Cert que moltes banderes d'estats l'incorporen al seu codi heràldic. Gules, es diu. La senyera porta quatre barres, des de Guifré el Pilós, o ves a saber d'on. El Barça, en canvi, identifica la meitat del seu color com “grana”, una tonalitat més violeta o, realment, magrana.

Després de la Revolució Russa el 1918, els partits d'esquerra, revolucionaris o no, adoptaren banderes roges que acabaren definint als seus portadors genèricament com a “rojos”. Després de més de quaranta anys de dictadura i els que portem des de la “transacció” més o menys democràtica, la identificació cromàtica encara resulta indesitjada.

Potser és ja temps que recuperem el color, que només és un color entre els 16.000 que reconeix el Pantone i sense connotacions més que ideològiques.

Si els que defensem l'autodeterminació dels pobles, la defensa de la igualtat i la solidaritat entre les gents i els drets humans, resulta que som “rojos separatistes”, doncs gràcies. Tenim un color per a identificar-nos.

Altrament, el color roig manté un significa d'honor i categoria, com la catifa de les grans celebracions, el rivet de la toga praetexta, la sotana i el birret dels bisbes, la toga dels jutges a mitja Europa, les roses de Sant Jordi i fins i tot la samarreta de l'equip nacional de l'estat.

Recuperem el roig.

tracking