ERC li dona una alegria al Vox-PP

Ara fa una setmana els mitjans escrits i digitals que orbiten entorn de la galàxia del tàndem Vox-PP van tenir paraules de reconeixement i d'exaltació per la clarividència del senyor Pere Aragonès, dirigent d'ERC i president de la Generalitat. No és quelcom freqüent que els mitjans de l'extrema dreta i la dreta extrema es desfacin en elogis d'un líder independentista, certament. Què s'havia produït per fer possible aquest petit miracle?

Doncs que en una intervenció no ja desafortunada sinó senzillament infame, des d'un punt de vista democràtic, el senyor Aragonès donava com a «pràcticament inevitable» la victòria electoral del Vox-PP a les eleccions generals del mes vinent. Pareu atenció, amics i amigues, perquè malgrat que ens consideràvem curats d'espants després de deu anys acostumats a escoltar propostes que es presentaven com a «inevitables i imparables» malgrat que no s'han traduït en realitat mai, en cap cas, ara el senyor Aragonès feia una mena de crida a la desmobilització dels ciutadans i ciutadanes progressistes (perquè si es dona com a inevitable el triomf de l'extrema dreta amb la dreta, diguem-ne, clàssica ja em direu per què hem d'anar a votar).

Lògicament, aquestes declaracions van ser exaltades com una manifestació de «realisme» pels mitjans als quals feia referència mentre que els «opinadors» pseudoprofessionals de la dreta dura destacaven que «si els mateixos socis de Sánchez donen per feta la seva derrota és que los partidarios del Gobierno social-comunista ja han abaixat els braços». Que feliços els devia fer el senyor Aragonès, segur que aquell dia van brindar a la seva salut...

Les urnes no s'han obert, queda més d'un mes per les eleccions, no hi ha res escrit malgrat que els apologistes del Vox-PP i ara, sorprenentment, els d'ERC donen per feta la victòria de l'extrema dreta, però el senyor Aragonès ja considera com a «pràcticament inevitable» un executiu Abascal-Feijóo. La seva única aportació és que davant d'aquest perill s'ha de fer un nou front independentista a Catalunya amb el suport dels Comuns per elaborar un nou full de ruta i bla, bla, bla. La cançoneta monocord dels darrers onze anys. Res de nou, doncs, sota el sol.

Per què diuen aquestes coses els dirigents d'ERC? Per què frisen per una victòria del Vox-PP a les urnes? Està clar que no. Per què aleshores es pronuncia així el senyor Aragonès, fent-ho a més com a president de la Generalitat? Perquè no volen que el PSC torni a guanyar les eleccions a Catalunya, així de clar. Penseu que a les eleccions al Parlament de fa dos anys ja va guanyar el PSC de Salvador Illa amb 50.000 d'avantatge sobre ERC. A les eleccions municipals de fa uns dies el PSC ha tornat a guanyar amb 200.000 vots més que el partit del senyor Aragonès. I si a les eleccions del mes vinent torna a guanyar el PSC i aquesta diferència encara és superior? Qui creurà aleshores en aquesta majoria mitologia del 80% que ens sacsegen des de fa anys? Això és el que deu preocupar a la direcció d'ERC i si per evitar-ho han de donar per feta la victòria del Vox-PP, doncs, tranquils, coses més estranyes han arribat a justificar.

És d'una irresponsabilitat inaudita, difícilment superable, que els socialistes no compartim en absolut. Nosaltres us adrecem el missatge contrari, un missatge optimista i una opció de futur amb progrés, la victòria socialista a les urnes. Ara bé, és cert, que l'extrema dreta està encoratjada, és cert que estan hipermobilitats, és cert que el senyor Abascal ja es veu de vicepresident o de ministre d'Igualtat. Tot això és cert, com també ho és que si la gran majoria social progressista va a les urnes i vota socialista el tàndem Vox-PP no passarà. I aquí Tarragona, i aquí Catalunya, tindran un paper decisiu. Determinant.

Mireu, ningú escriurà la història per vosaltres. Només el poble decideix quina serà la configuració del govern del poble. Ni el senyor Feijóo, ni el senyor Abascal, ni el senyor Aragonès. I si tots i totes votarem massivament i concentrem el vot en l'única candidatura capaç de tornar a fer Pedro Sánchez president, que és la candidatura socialista, el senyor Feijóo, el senyor Abascal i –curiosament– el senyor Aragonès poden tenir un disgust la nit del 23 de juliol. De tu, del teu vot, depèn.