Diari Més

Creado:

Actualizado:

L'altre dia, després d'haver fet una visita a l'Associació Vallsgat, on acullen un munt de felins a disposició de qui en vulgui adoptar un/a (adopcionvg@gmail.com), vaig trobar a Mixeta declamant poemes davant les seves companyes. «Què estàs recitant?», vaig preguntar. «Doncs, mira, els hi estic llegint poesies de Maria Josepa Massanès».

Vaig deixar que seguissin amb la seva lectura i, aleshores, vaig pensar que la presència de noms femenins al nomenclàtor urbà tarragoní –i d'arreu– és gairebé testimonial. El passatge dedicat a Maria Josepa Massanès Dalmau és una de les poques vies dedicada a una dona. Aquest passatge -molt poc carrer per a tan il·lustre personatge-, tancat al trànsit rodat, va sorgir l'any 1913 arran de la urbanització dels jardins de Saavedra, el límit dels quals conforma tota la seva banda esquerra, ja que només hi ha edificacions a la dreta. Innominat al principi, aquesta via es digué fins a època relativament propera Pasaje Alcázar, en record d'un dels episodis més coneguts de la guerra civil del 1936-1939. Actualment, però, honora la memòria de la poetessa.

Maria Josepa, nascuda a la nostra ciutat l'any el 19 de març de 1811, era filla del coronel d'Enginyers Josep Mestres i de Francesca Dalmau. En quedar òrfena de mare a cinc anys, la seva educació va quedar confiada als seus avis. El seu pare, per la seva part, la va encoratjar a seguir la seva vocació literària, que s'havia manifestat ben aviat, amb només deu anys, mitjançant un notable poema: Al arco de Barà i quan en tenia setze va publicar una de les seves creacions més conegudes: El beso maternal, composició que es feu molt popular i que fou traduïda a l'anglès, assolint un èxit esclatant, fins al punt que a l'estat de Nova York a declararen d'ús escolar. L'any 1830 va acompanyar a l'exili al seu pare, perseguit per les seves idees liberals, tornant de França on s'havien refugiat, a la mort de Ferran VII.

Gairebé desconeguda entre nosaltres, té el mèrit d'haver estat la primera poetessa en llengua catalana en la seva producció literària, els primers passos de la qual havien aparegut en llengua castellana a periòdics com El Vapor, El Guardia Nacional i La Religión, que l'hi obtingueren reconeixement públic i social, essent elegida sòcia d'honor de l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i del Liceo Artístico y Literario de Madrid. L'any 1841 va publicar el seu primer llibre (Poesias), la qual cosa la va convertir en una de les primeres dones en fer-ho. El segon fou Flores marchitas, aparegut el 1850.

El 1843 es va casar amb Fernando González de Ortega, capità d'Infanteria, la qual cosa va suposar un seguit de canvis de residència, per raó de les destinacions del seu marit, la professió del seu marit va fer que l'any 1846 tornés a Catalunya i, d'aleshores ençà, pràcticament només va escriure en català. Si la seva producció en castellà es pot encaixar dintre el Romanticisme, els seus treballs en català la converteixen un una de les figures cabdals de la Renaixença, entrant en contacte amb publicacions impulsades per Manuel Milà i Fontanals, Antoni de Bofarull i Joaquim Rubió I Orts. Les seves obres d'aquest període foren incloses en les antologies Los trobadors nous, recollida per Antoni de Bofarull I Los trobadors moderns, per Víctor Balaguer. L'any 1864 va obtenir un premi extraordinari als Jocs Florals amb el seu poemari Creure és viure. Entre les seves obres més importants cal remarcar Respirall, llibre publicat el 1879.

Com es pot llegir en alguna de les seves biografies, fou una avançada al seu temps, lluitant pel dret d'escriure de les dones. En la societat del moment, i també dins dels cercles en què ella es movia, la idea de «l'emancipació intel·lectual» que defensa Massanès és una reivindicació revolucionària. Parteix de reflexions sobre la importància de l'accés a l'educació i s'oposa frontalment al discurs de gènere de l'època. En enviudar l'any 1872 va caure en una mena d'estat depressiu que va fer estigués cinc anys sense escriure res. El 1877 va tornar a agafar la ploma i va compondre obres com Darreres guspires (1879). Maria Josepa Massanès Dalmau va morir a Vallcarca l'any 1887 i el 1890 es va publicar el volum Poesies, que recull tota la seva obra poètica en català. El seu retrat es pot veure a la Galeria de tarragonins il·lustres, on fou la primera dona a figurar-hi.

tracking