Diari Més

Tribuna

Les cases rectorals són del poble

Responsable de les immatriculacions d'Unió de Pagesos

Creado:

Actualizado:

A Catalunya, els patrimonis històrics i culturals dels pobles (esglésies, cases rectorals i cementiris), van ser gestionats a través dels Usos i Costums d'El Comú (l'assemblea del conjunt de veïns d'un municipi) o la Universitat (l'assemblea dels caps de casa). Primer adquirien drets fent censos sobre els terrenys i després construïen.

Per exemple: «Rafel Fontanelles pagès del terme de Castellfollit del Boix, com a síndic que és de la Universitat, amb acte rebut en poder del Notari Manifesta: Que la dita universitat té, i posseeix tota aquella casa situada en la plaça del dit terme i prop les cases de la Rectoria, a cens d'un pollastre, té i posseeix tota aquella capella sota invocació de Sta. Maria del Pla amb el circuit de terra de pertinences i un hort i bassa», Capbreu, 15 de novembre del 1682.

Els acords del Comú o la Universitat eren presos per unanimitat, però les aportacions, s'adaptaven a totes les possibilitats econòmiques dels veïns. Podien fer aportació de diners, de feina, aportació de tota mena de materials de construcció: pedres, arena, calç, bigues, fusta, teules. Les aportacions de les famílies eren voluntàries i s'allargaven en el temps. Es feien durant segles i generacions, ja que no sols era construir, també calia mantenir, conservar.

La població agrària durant molts segles, com a població única i dispersa en el municipi, a través de les cases de pagès, van ser els protagonistes d'aquestes construccions. A Catalunya, amb els Decrets de Nova Planta del 1716 van intentar acabar amb els Usos i Costums propis de Catalunya i van imposar els ajuntaments, però en realitat es continuaven aplicant perquè tothom sabia com fer les coses d'ús col·lectiu.

Els veïns dels pobles de forma organitzada parlaven amb els Bisbats per poder tenir un rector al poble. Els Bisbats accedien amb condicions: construir una casa rectoral amb hort i una bassa, per fer hortalisses, un camp de blat, per fer farina i tenir pa, i llenya per escalfar-se. La Universitat s'encarregava de complir aquestes condicions amb la col·laboració dels veïns. Tenim exemples d'això que ho demostren: «Havent-se congregat a la casa del castell de Sant Vicenç de Castellet els parroquians d'aquest poble i els de Vallhonesta que a baix s'anomenaran i el rector del Vilar, en Josep Serra i Bou, i el senyor Ignasi Aparici Amat, Senyor de Sant Vicenç, per tractar de fer casa per habitació contínua a un vicari per la millor assistència de aquests parroquians. S'ha convingut i tractat els punts següents: Que es farà una casa al peu del cementiri...». Tot seguit aquest Llibre parroquial del Vilar, del 14 d'abril del 1787, apunta les aportacions de cadascú. Són els veïns de Sant Vicenç de Castellet i Vallhonesta (Bages) que van fer aportacions en la mesura de les seves possibilitats. L'Església com sempre no aporta res de res, tal com deixa constància l'acta.

Així, doncs, les cases rectorals són béns de domini públic pagats i mantinguts per la gent dels pobles. Històricament, se'ls va cedir l'ús a l'església, però mai la propietat, que la van robar a través de les immatriculacions. Fa anys que els capellans han marxat de les cases parroquials. Ara, els bisbats les estan venent i, el més greu, és que alguns ajuntaments les estan comprant, per tant, els veïns les estan pagant dos cops. Només a l'Anoia, Bages, Berguedà i Solsonès, hi ha 70 cases rectorals immatriculades pel Bisbe de Vic i el de Solsona.

Les immatriculacions vulneren la Constitució, la democràcia, l'estat de dret, el Dret Europeu, els convenis internacionals signats per l'Estat Espanyol i els drets garantits per la Convenció Europea dels Drets Humans. El Tribunal d'Estrasburg s'ha pronunciat en aquesta direcció. En qualsevol país democràtic i de dret, els bisbes que van immatricular estarien a la presó.

tracking