Línies vermelles

Opinar sobre política té un alt risc d'equivocació, no solament per la complexitat dels interessos que es juguen, sinó també perquè, sota els grans paradigmes de les diferents opcions alternatives, s'amaguen desitjos d'ordre personal que, massa cops, pesen més que la pròpia «ideologia», els «principis i creences » i, sobretot, el compromís electoral ofert a la ciutadania.

És evident que, cada cop més, l'arribada al poder justifica qualsevol raó o argument, amb exemples emblemàtics als darrers temps, com l'opció del mateix Ajuntament de Barcelona, amb pactes insospitats i «negats repetidament», però que després es deixen de costat a l'hora de conquerir governs al preu que faci falta.

Ja sé que el que esmento pot tenir justificacions, de tota mena, sempre es troben, però el que reflecteix és un marc de dubte per aquells que poden, encara, creure que el que es diu pels líders és garantia de compliment.

No és fàcil, tampoc, d'entendre les adaptacions pragmàtiques que es fan respecte al mateix exercici de govern, així, podem veure, repetidament, com exercir el poder executiu s'està disposat a «renunciar al que faci falta» per tal de mantenir-se en el govern; l'exemple del govern d'Espanya amb una coalició que està en permanent discussió sobre qüestions emblemàtiques, és una evidència del que faig referència; i la mateixa capacitat d'adaptació pels minoritaris del referit executiu.

Ningú, a més, té la garantia de compliment, perquè massa cops es proposen compromisos impossibles o es fan propostes inviables, des de tots els sentits, a més, ara que estem en campanya electoral oberta, es publicitaran anuncis que tots sabem, si meditem mínimament, que són impossibles des d'una basant econòmica, a més de tots els altres arguments que vulguem pensar. Publireportatges amb muntatges atractius, declaracions per donar-los suport i, fins i tot, compromisos sagrats dels caps partidistes, se'ns oferiran en una subhasta d'idees, que la majoria sap que no es podran portar a terme; l'exemple de l'ampliació de l'Aeroport de Barcelona, sobre el mar, és un clar model de què parlo.

Suposo que el fàcil és plantejar un invent, encara que estigui a prop de l'ocurrència, i vendre'l com un projecte viable i possible, sense entrar en el suport d'un estudi a fons, un pressupost adient i concret, i un termini d'execució; és a dir, ens posen en l'il·lusionisme, pensant que un cop superat el moment electoral, tot quedarà difuminat i oblidat, sense més repercussions de cap raó, exceptuant les de caràcter electoral.

Per cert, la cosa arriba a l'èxtasi en situacions com la compra de trens, que no valen pels túnels, o la manca de rigor respecte a aquells que van oferir compromisos inaplicables.

També es parla molt de les línies vermelles, que no es poden superar com un límit el que s'està disposat a fer; és a dir, es plantegen principis que són sagrats i vitals, malgrat que després podem veure com es van modificant en funció de l'interès o compromís puntual.

Certament, el model que esmento, molt consolidat, en totes les opcions partidistes, té greus perills de radicalització per una societat farta de promeses sense rigor, anuncis fora de la realitat, o compromisos «impossibles », en funció de la mateixa estratègia personal dels caps, no estaria de més avançar cap a fórmules de garanties, que s'hauran de meditar, si realment es vol fixar un «terreny de joc democràtic», on la credibilitat sigui la primera referència de la seva consolidació i exercici.