Un consens de platges a Altafulla, si us plau!

Aquest estiu, dins del terme municipal, no hem tingut platges. Les envestides dels temporals ens han fet més mal que mai. Primer, enfonsant una part del davant del restaurant de Vora-mar; catalitzador de la moció de censura «per millorar la platja»... Segon –ja amb el nou govern–, un nou temporal engoleix les sorres escampades des de la platja de l'oficialment tarragonina Roca de Gaià. Mirar des de l'atalaia del passeig del Fortí és un desori: la sorra coberta de mar; un mar amb barrera de pedres per fer viure un calvari al possible banyista; les desavinents imatges de les necessàries contencions de sacs per al reobert Vora-mar (només una setmana tancat). Però la panoràmica ens fa adonar –si no tenim els ulls tapats– de l'efecte tan positiu de l'espigó en la retenció de sorres després de temporals: una gran platja des del Gaià al Marítim; amb una llengua de sorra fent platja i per fer peu fins a arribar-hi. Quants anys falten perquè la sorra tapi la roca?

Els banyistes de la millor platja de l'Altafulla real –dins de l'antic terme de Tamarit, absorbit pel de Tarragona– teníem durant estius el dret a aparcar al camí. El govern AAEina altafullenc i del PSC a Tarragona ens el van tancar perquè ocupàvem «espai dunar». No em cansaré de reclamar: si a la Torre aparquen al costat del conjunt dels Muntanyans, per què no a la Roca de Gaià? Primer motiu de més que difícil consens al Ple d'Altafulla: negociar amb el govern de Tarragona l'endreçar un espai d'aparcament a l'antic camí i antiga fàbrica, amb accés i sortida. Endreçar vol dir compactar els terres, indicadors, delimitacions. Aquest punt de doble consens és tan difícil d'assolir com la renovació del govern dels jutges espanyols o que Laura Borràs s'apunti als passos al costat –com Artur Mas. La fòbia ecologista als cotxes té un episodi memorable en una sessió d'Altafulla: la doctora en biologia coalcaldessa dient constantment «cotxes» quan estava parlant de «patins o barques» assentats a la platja de davant del Marítim. Segon punt de consens, que sembla va guanyant adeptes –encara que en converses i sense manifestos: espigó bessó a la platja del Fortí, amb projecte del mateix enginyer de Costes del de la Roca de Gaià. D'aquest parell d'espigons se'n parlava al Ple quan, per subvenir els efectes del port de la Torre, anava fent via el primer. Alguns tenim memòria, som tossuts i com ens dol haver de banyar-nos a la gran cala de la Móra, amb aparcament també al costat.

Tercer punt de consens: harmonitzar residents a Botigues de Mar, amb les terrasses de restauradors –fins a 7 i 3 del mateix propietari. Prou de terrasses dins de la platja sobre talussos; prou. Perfecte acotament de l'espai de terrasses i de cap manera taules sota les finestres de veïns. Una manera d'aplegar interessos, la taula municipal– veïns-restauradors per garantir la seguretat del passeig i de les seves cases guanyant la partida als embats del mar. Emergència climàtica no és un càstig ni una fatalitat, sinó una amenaça indefugible que exigeix plans integrals de salvament de costes, per als banyistes... Aquests consensos tindrien el valor moral polític d'expiar- nos del tan vergonyós Ple d'abril, en estat d'alarma pel succeït al Vora-mar tan atiat pels que al seu dia ja vaig qualificar. I que ara, com un «càstig bíblic» han de gestionar unes conseqüències a la platja de les quals culpaven el govern que van descavalcar. Govern d'Eina que aquell Ple no estigué gens a l'alçada en empatia i autocrítica, massa autocomplaent; amb la regidora atorgant-se tant el model de «renaturalització» com la «veritat científica».

En política, les veritats –transitòries– neixen de les síntesis fruit de consensos des de la (in)formació, la negociació i l'acord.