Sempre guanyant el pols a les baronies socialistes

Ni el castellà manxec José Bono, ni l'andalusa Susana Díaz se'n va sortir de triomfar a congressos o primàries per acabar d'encapçalar els socialistes espanyols –i el PSC quanta influència vam tenir-ne en els desenllaços. Tota una demostració de bon nas, on l'instint de supervivència sumava amb els criteris bàsics d'espai ideològic i polític dins la pluralitat.

Les candidatures guanyadores de ZP el 2000 i de Pedro Sánchez el 2017 demostraven creure, des d'un fons insubornable federalista, amb l'Espanya plural i l'Estat compost de les nacionalitats i regions. A diferència del baró de Toledo i la sultana de Sevilla, militants de l'espanyolisme des de la tribuna de les presidències d'unes regions sempre receptores netes de la solidaritat entre territoris. Ens haurien fet cornuts i pagant el beure els mateixos catalanistes federals i socials.

He de confessar que m'hauria abstingut a les generals si contribuïa a degradar-nos al jacobinisme folklòric. Només calia haver d'escoltar-los. Ens en vam sortir, insisteixo. Els grups de votants –siguin interns com a delegats o amb carnet al dia de pagament; o com a electors sobirans populars– acostumem a donar una resultant d'estabilitat i de pas endavant entre forces en competència dins de regles de joc clares. Des d'aquesta òptica també cal entendre quan perds, sobretot quan t'han depassat-desgastat com a govern els conflictes sobrevinguts, on encarar les inundacions de les crisis impedeixen anar aplicant els programes reformistes, conjuntures amb l'aigua al coll on les oposicions en lloc de donar-te la mà malden per acabar-te d'enfonsar. No és cosa singular dels «polítics» sinó que molts polítics són tan «colèrics» o «sanguinis» – primaris actius emotius o no– com els seus votants. Els perfils més recomanables com a dirigents electes, en els tipus de caràcters establerts per Le Senne, els «sentimentals» i els «flegmàtics”. Ho diu un «romàntic melancòlic», que no imperiós.

Certament, no col·labora, a aportar quota d'estabilitat i a esperançar-nos en el futur, l'actitud envers la candidatura dels JJOO d'hivern de 2030 del baró de l'Aragó, el president Lambán; un dels qui dia sí dia no van parar en la defenestració de Pedro Sánchez l'octubre de 2016. Miquel Iceta –mestre en apagar focs interns entre ànimes que s'acosten a la incompatibilitat– com a ministre de cultura i esports és el màxim polític responsable i compromès en la candidatura que incorpora el govern independentista en un projecte dins de tot el nord de l'antiga Corona d'Aragó, però que el baró nascut a Egea de los Caballeros interpreta com una renúncia a la bicoca a la catalanofòbia, tan simètrica i nefasta com la nostrada hispanofòbia. Fòbies que ens curem amb cooperacions que permeten humanitzar l'altre i el recíproc guany...